|
Mercè Anglès
Formació i primers anysVa estudiar dramatúrgia a l’Escola d’Actors de Barcelona, entre 1978 i 1979; a l’Escola Municipal d’Art Dramàtic Josep Yxart de Tarragona (EMAT), entre els anys 1980 i 1984; a París, a l’École Florent entre1986 i 1988, i amb actors i directors com Jacques Lécoq, Jerzy Grotowski i Peter Brook.[1][3][4] La seva activitat teatral es va desenvolupar a Tarragona durant la dècada de 1980, amb les Companyies La Moderna, Teatre Instantani i Trono Villegas, entre d’altres, i amb directors com Pere Sagristà, Pere Salabert i Ramon Simó.[1][3] Iniciatives teatralsEn la dècada de 1990 començà a actuar més assíduament a Barcelona, on va crear, al 1993, una sala teatral, Artenbrut —al carrer del Perill del barri de Gràcia—, amb una programació interessant i agosarada en aquells moments, una sala que estigué oberta fins que fou víctima de la pressió immobiliària, al 2005.[1][5][3][6][4] L’any 2002 va crear, juntament amb l’actriu Anna Güell, la companyia Q–Ars, per representar textos de factura clàssica amb dramatúrgia contemporània, i subratllant el protagonisme de les dones.[1][5][6] Teatre i televisióAl llarg de la seva carrera treballà amb directores i directors com Carme Portaceli, Lluïsa Cunillé, Sergi Belbel, Rafael Duran, Magda Puyo, Oriol Grau, Calixto Bieito, Lurdes Barba, Ferran Madico o Ricard Salvat.[1][7][4][6] Va participar en un gran nombre de muntatges escènics, entre els quals L'amor matern (1983) i Judici del Rei Carnestoltes (1983-1984) dirigides per Pere Salabert; L'Impromtu de Versalles, de Molière (1984) i La Pau, d'Aristòfanes (1985), dirigides per Pere Sagristà; el musical La nit dels oracles (1989) i In Nomini Dei, d'Oriol Grau (1990); Jòquer, de Lluïsa Cunillé (1990) dirigida per Calixto Bieito; El rei Joan, de Shakespeare (1995); Els vells temps, de Harold Pinter (1999), dirigida per Carme Portaceli. Va participar també en obres més recents com El misantrop, de Molière, dirigida per Biblioteca Nacional de Catalunya (2005-2006); Yerma, de Lorca (2005), dirigida per Rafael Duran; Suplicantes, d'Helena Tornero (2008-2009) dirigida també per Duran; El inspector, de Nikolai Gógol (2008) dirigida per Sergi Belbel, o Electra, dirigida per Oriol Broggi al març de 2010. En l'últim espectacle de la companyia Q–Ars, L'alè de vida, de David Hare, ja no actuava i feia d'ajudant de direcció. En morir, preparava, amb Anna Güell El jardí dels cirerers, de Txékhov.[3][6][8] També va fer curtmetratges per al cinema i sobretot televisió, actuant en sèries com Estació d’enllaç, Secrets de família, La Riera o Laberint d’ombres.[1][7] Enllaços externsReferències
|
||||||||||||
