|
María Lacrampe
María Lacrampe Iglesias (Madrid, 17 de setembre de 1909 - ibídem, 7 de juliol de 1994) va ser una infermera socialista espanyola.[1][2] TrajectòriaVa néixer a Madrid, sent el seu pare d'origen francès, per la qual cosa tenia la doble nacionalitat espanyola i francesa. Va treballar com a empleada en el Servei Internacional de la Companyia Telefònica Nacional d'Espanya a Madrid. Es va afiliar a la Unió General de Treballadors (UGT) el 1932 i a l'Agrupació Socialista de Madrid a l'octubre de 1934.[1] Va col·laborar al costat de María Rodrigo, Pura Maortua i Concepción del Pilar Monge en l'Associació Femenina d'Educació Cívica, creada per María Lejárraga.[3][4] El 1934, després de la revolució d'octubre de 1934, va participar al costat de Lejárraga en el Comitè Pro-Presos, la fi del qual era l'assistència als empresonats per la repressió.[5] En la guerra civilEn produir-se el cop d'estat de juliol de 1936 es trobava de baixa a la feina per malaltia. Va anar a treballar com a infermera al Reformatori de Menors de Sant Fernando de Henares.[1] Al setembre de 1936 va ser destinada a l'hospital de sang situat a l'Institut Oftalmològic de Madrid situat a la Ciutat Universitària.[5] Al gener de 1937 va sol·licitar el reingrés aTelefónica, on va romandre fins a finals d'aquest any, que va passar a treballar com a mecanògrafa del Servei d'Informació Militar (SIM) en el Negociat d'Armament i Aviació.[1] Al novembre de 1937 va ser responsable, com a secretària de l'agrupació Socialista de Madrid, del trasllat a Bèlgica d'un grup de nens espanyols, que van quedar allotjats en una residència de les colònies infantils del Partit Obrer Belga.[5] En acabar la missió, va tornar a Madrid a través de Barcelona i València.[6] Presó i clandestinitatVa ser detinguda al març de 1939 a Alacant, després d'haver-se negat a embarcar a València en un vaixell noliejat pel consolat francès, ja que no hi van admetre els seus acompanyants espanyols.[6] Després d'estar internada al Cinema Central i en un convent d'Alacant, va ser traslladada a Madrid i reclosa a la presó de Ventas, on va estar en règim d'incomunicació durant el seu primer mes d'estada a la presó, des del 3 de juny al 14 de juliol de 1939.[1] Va acompanyar les Tretze Roses en capella la nit anterior al seu afusellament, el 5 d'agost de 1939, al costat de la comunista Juana Corzo, les germanes de Joaquina López Laffite i la directora de la presó, Carmen Castro.[7] En consell de guerra celebrat el 10 d'abril de 1940 va ser condemnada a 20 anys de reclusió, que va complir a les presons de Ventas, la Maternal de San Isidro a Madrid, Àvila i Alcalá de Henares fins al 30 de maig de 1943, any en què va sortir en llibertat vigilada amb pena de desterrament a Manresa, que mai va complir.[1] A Ventas va exercir d'infermera intentant pal·liar les duríssimes condicions en què vivien les recluses i que feia que la mortalitat infantil fos molt elevada.[6][8] Al costat de María Teresa Toral va posar en marxa la Infermeria de Nens i la Presó de Mares Lactants.[9] En recobrar la llibertat, es va incorporar a l'activitat clandestina de les organitzacions socialistes a Madrid formant part del Grup Femení de l'Agrupació Socialista al costat de Carmen Cueli i Julia Vigre entre altres. Va ser detinguda l'11 d'abril de 1945 en la batuda que va desarticular la Primera Comissió del PSOE a l'interior, i va sortir en llibertat dos mesos després sense ser processada.[1] La seva amistat amb Lejárraga es va mantenir fins a la mort d'aquesta, i les seves cartes serveixen com a font biogràfica de l'escriptora. Durant l'etapa de Lacrampe a la presó, per a salvar la censura, Lejárraga iniciava les seves cartes amb l'apel·latiu de «fillola».[10] Restablerta la democràcia, va formar part de l'Agrupació Socialista de Chamberí.[1] Va morir a Madrid el 7 de juliol de 1994.[5] Referències
|
||||||||||||
