|
MalediccióLa maledicció és l'acte d'imprecar, de desitjar un mal contra algú o alguna cosa,[1] en utilitzar paraules amenaçadores amb una certa solemnitat o ritual. El maleïdor pot ser una divinitat o un ésser humà. La paraula prové del llatí maledictio (en grec antic κατάρα),[2] «dir coses males» i tal com el seu contrari benedicció, el concepte rau en la idea del poder màgic de la paraula.[3] La maledicció és un element que es troba en moltes mitologies i religions. A la mitologia bíblica una de les més conegudes és la maledicció de Caín i tots els seus descendents per Déu, en la grega, el llinatge d'Èdip. En la literatura i el teatre i l'òpera, la maledicció —i els intents sovint vans per escapar a la maledicció— és un tema recurrent. Gramaticalment, solen ser oracions amb modalitat desiderativa amb el verb en subjuntiu o en futur. Exemples de malediccions populars: «mal menjador et mengi», «mal llamp t'arreplegui» o «Gaig ets i gaig seràs, i cada dia dues hores de febre passaràs».[4] S'utilitza també l'expressió de manera metafòrica quan una família, una cosa inànime, un edifici, sembla atreure dissort, com en el mite de la maledicció del Liceu,[5] dels Kennedy[6]… Una mítica maledicció sembla respondre a una necessitat popular de tenir una explicació causal senzilla i comuna per a una sèrie d'esdeveniments que no en tenen cap altre que l'atzar. Un fenomen parent és la profecia autocomplerta: el neguit i l'angoixa d'una persona que creu ser víctima d'una maledicció —i no la mateixa maledicció— poden ser factors que faciliten desgràcies. Al nivell psicològic, per al maleïdor la maledicció contribueix a alliberar la tensió en una situació on la víctima d'un presumit malifet se sent indefens.[7] La maledicció és diferent del destí al sentit que és un conjur màgic personalitzat contra una persona o objecte. Segons la concepció antiga, tothom té el seu destí, però no tothom és subjecte de malediccions. També és diferent de l'anatema cristià, que és una sentència jurídico-religiosa, per la qual una persona perd de iure tot els seus drets, bens i integritat personal dins una comunitat. La superstició popular va atorgar poders especials de maledicció: el zíngars, les dones grans i pobres, les bruixes i d'altres persones marginades. En no conèixer l'explicació científica, o en refusar-la, mort de bestiar, malaltia d'infants o mala meteorologia, per exemple, eren atribuïts a l'efecte de malediccions presumides com venjança de refusar-les l'almoina.[8] En van resultar sovint unes caceres de bruixes mortíferes, en certes regions de Catalunya fins a l'inici del segle xx.[9] Ritus (Museu de Millau) Una forma especial són les malediccions punitives entre humans. En l'antropologia, es descriuen en moltes cultures ritus especials, sigui per pronunciar malediccions o per fer-les més eficaços, sigui per conjurar o aniquilar l'efecte d'una maledicció o de la tornar contra el mateix maleïdor. Sembla una reacció arquetípica de l'home, que vol castigar màgicament la persona (o l'objecte) causa d'un malifet quan no hi ha sistema jurídic, o quan la justícia per raons de classe o de poder, no és assequible. Les malediccions a Grècia i Roma s'escrivien a unes tauletes fetes de plom o de cera.[10] Normalment, invocaven l'ajut d'una força sobrenatural per acomplir un objectiu i eren col·locades en llocs considerats eficaços per a la seva activació com una tomba, un cementiri o una font sagrada. Amb freqüència, s'afegia la falta que havia comès la persona maleïda com un robatori, una infidelitat, una falta de respecte, etc. Els romans, els etruscs i els grecs practicaven amb relativa insistència aquesta mena de malediccions.[11] Hòmer cita un tipus d'oficial religiós, un arèter (ἀρητηρ) o «maleïdor» que pronuncia entre d'altres, la maledicció de Crises.[12] Al vudú es creu que és possible fer mal una persona posant al seu camí alguns objectes prèviament maleïts, els quals s'activen quan la víctima passa per sobre d'ells.[13] Exemples en la literatura i la històriaEn la categoria objectes maleïts hi ha moltes històries clàssiques: la filosa conjurada de La Bella Dorment, el ganivet en un poema de Nikos Kavadias en la seva obra Marabou: tothom qui el comprava acabava utilitzant-lo per assassinar una persona estimada.[14] Les armes forjades per l'espaser japonès Muramasa portaven desgràcia i malastrugança.[15] A més de les armes maleïdes, també n'hi ha de virtut, com l'espasa de Vilardell o Excàlibur. Una de les malediccions de l'antiguitat clàssica més conegudes és la d'Èdip: Laios es va casar amb Iocasta i durant molts anys van intentar tenir un fill. Al no aconseguir el seu propòsit, va anar a visitar l'oracle de Delfos i li va dir que el fill que engendrés, el mataria. El que a la fi arribà, malgrat tots els esforços d'esquivar la maledicció.[16] En les malediccions cristianes, hi ha el mite antisemític del Jueu errant que hauria rebut una maledicció de Jesús de Natzaret per haver-lo pegat quan pujava al palau de Pilat, maleït per a mai trobar la pau d'espèrit ni la mort fins al retorn del Crist a la fi dels dies.[17] Al Tirant lo Blanc, es troba una de les primeres malediccions de la literatura catalana: la d'Eliseu, la donzella de l'Emperadriu, quan troba el jove Hipòlit al llit de la emperadriu i tem la venjança:[18]
En les moltes malediccions que van inspirar l'òpera, Rigoletto de Giuseppe Verdi, del qual el títol original era La Maledizzione és emblemàtic[19] així com la maledicció de Don Giovanni pel seu pare Don Diego en l'òbra de Wolfgang Amadeus Mozart.[20] Cavall seiàGneu Seu (en llatí Cnaeus Seius) era un cavaller romà que es considerava que tenia el millor cavall del seu temps (meitat del segle i aC). Fou condemnat i executat per Marc Antoni vers el 48 aC i el seu cavall va passar a mans de Dolabel·la i més tard de Cassi, i els dos van morir de mort violenta, del que va derivar el proverbi ille homo habet equum Sejanum. (Aule Gel·li, 3.9.).[21] Pelatges, marques i senyals del cavallsEn diverses poblacions amb gran tradició equina hi ha pelatges, marques i senyals tradicionalment associats a un bon (o dolent) comportament de l'animal.[22][23][24] Cavall crema amb cua i crinera blanquesMolt estimat al Marroc.[25] El contrari a Algèria. {{cita|En Algérie, le cheval café au lait crins lavés est très méprisé, en général, et on le qualifie, notamment à Constantine, de « cheval jaune du Juif » sans que j'aie pu démêler à ... |La parure des chevaliers...} "Caballo argel"
Referències
Bibliografia
 A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Maledicció
|
||||||||||||