Share to: share facebook share twitter share wa share telegram print page

 

Llacs de Covadonga

Plantilla:Infotaula indretLlacs de Covadonga
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Tipusport de muntanya
sistema lacustre Modifica el valor a Wikidata
Localitzat a l'àrea protegidaParc Nacional de Picos de Europa Modifica el valor a Wikidata
Localització
Entitat territorial administrativaCangues d'Onís (Astúries) Modifica el valor a Wikidata
Map
 43° 16′ 06″ N, 4° 59′ 09″ O / 43.2683°N,4.9859°O / 43.2683; -4.9859
SerraladaSerralada Cantàbrica Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Altitud1.134 m Modifica el valor a Wikidata
Profunditat25 m Modifica el valor a Wikidata

Els llacs de Covadonga a vegades anomenats Llacs d'Enol (en asturià: Llagos d'Enol) són un conjunt de llacs que es troben al Parc Nacional de Picos de Europa i que està format per dos llacs principals, el d'Enol i d'Ercina i un de secundari, el de Bricial, que sols té aigua durant el desgel.[1] Formen part del consell de Cangues d'Onís, prop del llogaret de Covadonga (Cangues d'Onís), a Astúries. Hi ha una exposició, miradors i una maqueta de la zona amb audiovisual. A l'entorn dels llacs, almenys a l'estiu, hi ha nombroses defecacions dels bòvids, i l'aigua és més aviat bruta.

En les proximitats del llac Ercina, a Buferrera es van explotar mines de ferro, manganès i mercuri fins al 1979.[2]

L'afluència massiva de turistes ha obligat a limitar-ne l'accés en vehicle particular durant l'estiu, període en el qual sols és possible accedir-hi en autobusos especials.

Els llacs de Covadonga i la Volta a Espanya

Els llacs de Covadonga van ser pujats per primera vegada en la història de la Volta a Espanya en l'edició de 1983, en una etapa marcada per la pluja i el vent i que va veure en Marino Lejarreta el primer vencedor. El posterior vencedor de la carrera, Bernard Hinault, comparà aquest port amb l'Alpe d'Huez, cosa que li va donar fama mundial i que els periodistes esportius els anomenessin llacs d'Hinoult fent un joc de paraules amb els llacs d'Enol.[3]

Fins a 20 vegades ha visitat la Volta a Espanya aquesta ascensió, sent la darrera d'elles el 2016. Sols Pedro Delgado, Lucho Herrera i Laurent Jalabert han guanyat en dues ocasions al cim.

Edició Vencedor País
1983 Marino Lejarreta Espanya Espanya
1984 Reimund Dietzen RFA RFA
1985 Pedro Delgado Espanya Espanya
1986 Robert Millar Regne Unit Regne Unit
1987 Lucho Herrera Colòmbia Colòmbia
1989 Álvaro Pino Espanya Espanya
1991 Lucho Herrera Colòmbia Colòmbia
1992 Pedro Delgado Espanya Espanya
1993 Oliverio Rincón Colòmbia Colòmbia
1994 Laurent Jalabert França França
1996 Laurent Jalabert França França
1997 Pàvel Tonkov Rússia Rússia
2000 Andrei Zíntxenko Rússia Rússia
2001 Juan Miguel Mercado Espanya Espanya
2005 Eladio Jiménez Espanya Espanya
2007 Vladímir Iefimkin Rússia Rússia
2010 Carlos Barredo Espanya Espanya
2012 Antonio Piedra Espanya Espanya
2014 Przemyslaw Niemiec Polònia Polònia
2016 Nairo Quintana Colòmbia Colòmbia
2018 Thibaut Pinot França França
2021 Primož Roglič Eslovènia Eslovènia

Característiques de l'ascensió

Des del Santuari de Covadonga l'ascensió consta de 14 km, en els que se salva un desnivell de 962 m, cosa que suposa un desnivell mitjà del 6,87%. El tram més dur es troba entre els quilòmetres 7 i 9, en les zones conegudes com La Huesera (una recta de 800 m amb rampes d'entre el 12 i el 15%) i el Mirador de la Reina, amb rampes que arriben al 15% de desnivell.[4][3]

Referències

  1. ↑ El Comercio. El esplendor de los tres lagos de Covadonga.
  2. ↑ «La geología y el relieve de los Picos de Europa (pág. 5)». Arxivat de l'original el 2006-08-18. [Consulta: 11 abril 2014].
  3. ↑ 3,0 3,1 Friebe, Daniel; Goding, Pete. Ascensiones míticas : 50 puertos de leyenda que deberías coronar. Barcelona: Lunwerg, 2012, p. 10-11. ISBN 9788497858618. 
  4. ↑ Llacs de Covadonga a Altimetrías.net

Bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llacs de Covadonga
  • Prospecte del Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural i Marino, 2011
Kembali kehalaman sebelumnya