|
La divina comedia (Conrado del Campo)
La divina comedia és un poema simfònic compost per Conrado del Campo basat en l'infern de La Divina Comèdia de Dante Alighieri. L'any 1908 es va estrenar la primera part, el "pròleg instrumental de la Divina Comèdia".[1] Més tard, el 17 d'abril de 1910 es va estrenar la segona part “La divina Comedia, fragmento final del Infierno, canto XXXIV” [1] al Teatro Real de Madrid per l'Orquesta Sinfónica de Madrid dirigida per Enrique Fernández Arbós.[2] Primera Part: La Divina Comedia- Infierno_-_Dante_And_Virgil_In_Hell_(1850).jpg) InspiracióConrado del Campo es va inspirar en l'inci de l'obra de Dante per a compondre'l en forma de poema simfónic, concretament en el trobament entre Dante i Virgili a l'infern, dos poetes que expliquen el seu viatge a l'infern, i la història de Paolo i Francesca dos amants condemnats pel seu amor adúlter.[4] Característiques musicalsConrado del Campo era un compositor influït pel romanticisme centreeuropeu, per Richard Wagner i Richard Strauss. Sonoritats inspirades en Tristany i Isolda de Wagner són presents i resulten fonamentals en aquesta obra. Aquesta primera part de la Divina Comedia es caracteritza per l'ús del cromatisme i la densitat orquestral. Aquests dos factors creen una sonoritat que recrea l'infern dantesc amb punts en comú amb la sonoritat de wagneriana. Això posiciona a Conrado del Campo com a referent del sinfonisme postromànic espanyol rebutja les referències nacionalistes.[1] CrítiquesCecilio de Roda, crític del diari La Época, després de l'estrena de la primera part "pròleg instrumental de la Divina Comèdia":
Segona Part: La divina Comedia, fragmento final del Infierno, canto XXXIVInspiració Aquest fragment final es basa en la sortida de Dante i Virgili de l'infern, escapen de Satanàs i arriben a un forat que els porta del centre de la Terra a l'altre hemisferi i surten a la superfície del purgatori.[4] Característiques musicalsAquesta part es caracteritza per la sensibilitat instrumental amb la que del Campo tracta els aguts en els instruments de fusta i els harmònics de la corda, crea una atmosfera diluïda en un núbol sonor. L'obre comença amb la melodia del corn anglès, els clarinets i els fagots amb la indicació de dinàmica f (forte), apareixen reguladors d'expressió i els silencis de rodona i lligadures són abundants.[6] CrítiquesEl crític Manrique de Lara va escriure de la segona part “La divina Comedia, fragmento final del Infierno, canto XXXIV”:
PartituraLa partitura de La Divina Comedia es troba a l'arxiu de la SGAE (Societat General d'Autors i Editors)[8] i a la Biblioteca del Conservatorio Superior de Castilla y León (COSCYL). La data de publicació va ser l'any 2001 i compta amb 109 pàgines.[9] Instrumentació
EstrenaAmbdues parts de La divina comedia van ser estrenades al Teatro Real per l'Orquestra Sinfónica de Madrid, dirigides per Enrique Fernández Arbós. L'estrena es va dur a terme en petits cicles de concerts on hi eren interpretats fragments de Wagner, simfonies de Beethoven i Mozart. A la premsa el van anomenar «un dels músics més intel·lectuals i somniadors».[10] L'octubre de 1913, La divina comedia va ser interpretada al Théâtre des Champs-Élysées de París per la mateixa Orquestra Simfónica de Madrid, també es va portar a Sant Petersburg[11] i Roma, on no va despertar gaire interès per la manca de nacionalisme i tòpics espanyols dins de l'obra.
Ús de la Divina Comèdia a La Tragedia del Beso Conrado del Campo es va trobar a un punt amb el llibretista Carlos Fernández Shaw i van encaminar un projecte junts que es va desenvolupar fins a convertir-se en La Tragedia del Beso (1915), la versió operística de la música simfònica de La divina comedia.[1] El infierno (Canto XXXIV), és a dir, la segona part de La divina comedia, apareix a l'òpera. El tercer quadre de l'òpera l'inclou de manera quasi exacta ajustada per a la incorporació de parts vocals. Això es va reflectir a la crítica de La Época:
En canvi, el pròleg instrumental que descriu l'arribada de Dante i Virgili a l'infern no va ser inclòs a l'òpera, però és possible la seva interpretació com a obertura, ja que el pròleg acaba en Sol major i l'òpera comença en Sol menor. De fet, a l'anterior exemple s'entreveu que així es va fer el dia de l'estrena.[1] Altres obres del segle XX inspirades en l'Infern de La Divina Comedia de Dante[13]
Bibliografia
Referències
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
