|
Kanat de Kazan
El Kanat de Kazan (tàtar: Qazan xanlığı/Казан ханлыгы; rus: Казанское ханство, transliteració: Kazanskoe khanstvo) fou un estat medieval tàtar que ocupava el territori de l'antiga Bulgària del Volga entre 1438 i 1552. El kanat ocupava els actuals Tatarstan, Marí El, Txuvàixia, Mordòvia, parts d'Udmúrtia i Baixkortostan; la capital era la ciutat de Kazan i estava centrar en aquesta ciutat i al riu Volga en la confluència amb el Kama, amb l'islam com a religió d'estat i amb cultura turànica. FormacióFou fundat el 1419 per Ulugh Muhammed, fill de Jalal al-Din Khan i net de Toktamish, quan es desintegrà el Kanat Kiptxak i s'enfrontà als russos. Una teoria alternativa suggereix que, a finals del segle xiv o principis del xv, els antics territoris de Bulgària del Volga (Kazan Ulus o Ducat de Kazan dins de l'Horda d'Or) van aconseguir gaudir d'una relativa independència. El principat era autònom i era governat per una dinastia búlgara. Ulugh Muhammed va usurpar el tron amb ajuda de la noblesa local. Hi ha signes que la transferència de poder fou finalitzar sota el mandat del fill de Muhammed, Mahmudek Khan, el 1445. El 1438, Ulugh Muhammed va assetjar Moscou i va destruir Kolomna. El seu fill, Maxmud Khan o Mahmudek Khan, quan encara era príncep, el 1445, va fer presoner a Basili II de Moscou, al que després va alliberar; reorganitzà les restes de l'antic Qiptxaq al voltant de la vila de Kazan, on hi havia un reietó anomenat Ali Beg, al que va expulsar (1445). El 1446 Ulug fou mort pel seu fill Maxmud o Mahmudek (1446-1462) que va obligar els seus germans Kasim (Qasim) i Yakub a refugiar-se a Moscòvia, on Qasim (1445-1462) va rebre del Gran Príncep de Moscou la vila de Gorodok, anomenada després Kassímov, on hi formarà un estat clientelar dels russos (vegeu Kanat de Kassímov). Kazan fou reconstruïda i feta capital el 1446 i el kanat esdevindrà una petita potència local molt temuda pels russos. EsplendorEls seus successors, Khalil (1462-1467) i Ibrahim (1467-1479), s'hagueren d'enfrontar a Moscou; el segon els va derrotar i es va apoderar de Viatka el 1468, però el 1469 els russos van contraatacar i assetjaren Kazan, obligant el Khan a alliberar tots els presoners russos; però no aconseguiren imposar Kasim com a kan, qui comptava amb el suport dels quatre karaçi-begs, líders de les quatre principals tribus tàtars (Şirin, Barin, Arghin i Kipçak). S'iniciarà un període de crisi i enfrontaments interns amb l'Horda dels Nogais, i els kanats d'Astracan i de Crimea per la supremacia. La crisi fou continuada per Ali o Ilham, (1479-1487), fill i successor d'Ibrahim. Ilham fou deposat el 1487 pel seu germà i Muhammad Amin (1487-1496), refugiat a Rússia. Aquest es presentà a Kazan amb un exèrcit rus i la rendí després de tres setmanes de setge. Ali Ilham fou desterrat a Vologda, i Muhammad es va coronar Khan.  El 1495, Muhammad Amin fou expulsat de la ciutat per una incursió dels tàtars de Sibèria, dirigits pel kan Mahmud, fill d'Ibak, però aquests foren expulsats per la població després que fossin derrotats pels russos el 1496, de manera que cedí el tron a Abdul Latif (1496-1502), germà petit de Muhammad Amin, qui s'haurà d'enfrontar als Giray de Crimea per la supremacia dels tàtars. Els rebels foren recolzats pels quatre líders tribals, que tradicionalment controlaven la successió al tron i altres afers d'estat i no estaven satisfets amb l'acord del 1496. L'arribada del siberià fou fatal pels líders tribals, que van veure Abdul Latif imposat per Moscou. El 1502 Abdul Latif fou cridat a Moscou, que instal·là novament al tron a Muhammad Amin, cosa que mostrava el control rus dels afers tàtars. D'antuvi, Amin es mostrà fidel a la seva aliança amb Moscou, però el 1505 es va revoltar, matà i saquejà els mercaders russos que havien anat a la fira anyal de Kazan i el 1506 va vèncer l'exèrcit rus prop de Nijni Nóvgorod. El 1507 aconseguí un tractat de pau amb un equilibri de forces que reconeixia la seva independència. Muhammad Amin va morir el 1518, i amb ell es va extingir la línia d'Ulugh Muhammad, ja que Abdul Latif havia mort el 1517. Això encetaria un període d'anarquia marcada per les lluites ininterrompudes entre els partidaris de l'orientació russa i el "partit nacional", sostingut pels kans de Crimea i Nogai, de manera que els candidats se succeïren durant els següents trenta anys. El 1519 Basili III de Moscou aconseguí imposar Shah Ali (1519-1521), kan de Kassímov (fill de Awliyar Khan de Sibir) que al cap de dos anys fou expulsat per la noblesa tàtar, la qual va demanar al kan de Crimea Mehmed I Giray la designació del seu germà Sahib I Giray (1521-1524), mig germà per part de mare de Muhammad Amin. Plegats organitzaren una expedició a Moscòvia i saquejaren les regions de Moscou, Nizhni Novgorod i Riazan, van fer centenars de milers de presoners que foren venuts a Kaffa com a esclaus; però fracassarien en l'assalt a les fortaleses de Moscou i Riazan. A la mort el 1523 de Mehmet Girai, Sahib I Girai va tornar al kanat de Crimea i va deixar com a kan a Kazan al seu nebot Safa Giray (1524-1530), de 13 anys. Aleshores la pressió russa era més lleu, no en forma d'expedicions de represàlia sinó en avenç lent i sistemàtic. Moscou, per tal d'arruïnar Kazan, hi prohibí als mercaders russos de treballar-hi, i fundà una gran fira anyal al monestir de Sant Macari, que s'acabaria imposant; l'aparició d'un centre comercial rival a la llarga serà la causa del seu declivi. DecliviEl 1523 els russos construïren la fortalesa de Vasilsursk, a la confluència del Volga. El 1530 el kan fou destituït pel partit rus, i substituït per Jan Ali (ex kan de Kassímov), també fill d'Awliyar Khan d'Astracan, i mig germà de Shah Ali, però fou mort en una revolta provocada pels partidaris de Giray el 1535. Safa Girai fou reposat en el tron, i s'hi mantindria fins al 1546, frustrant els esforços russos per restablir llur sobirania. Durant aquest temps mantingué estretes relacions amb Crimea, de qui en depenia en bona part. El 1546 Safa Giray fou deposat temporalment per Shah Ali de Kassímov, però recuperà el tron amb ajut de Crimea, i el mantingué fins a la seva mort el 1549. Durant la fi del regnat va fer una gran purga entre la noblesa, afavorint el trencament de vincles amb Moscòvia. Fou el darrer gran governant del kanat.  A la seva mort, la seva vídua Süyün Beke actuà com a regent del seu fill Utemish Giray o Ötemish Giray (1549-1551), de 12 anys; els russos, però, el 1551 ocuparen el kanat i forçaren els nobles locals a acceptar el lideratge de Shah Ali de Kassímov (1551-1552) sota termes molt durs, mentre Ötemish era deportat a Moscou i batejat com a Alexandre, on hi morí el 1566. Shah Ali, alhora, fou expulsat de Kazan per una revolta popular que oferí el tron a Yadigar Muhammad, de la dinastia dels kans d'Astracan. Fou el darrer governant independent, ja que no va poder impedir que el 2 d'octubre del 1552 Ivan IV de Rússia Groznij (Ivan el Terrible) obligués a Kazan a rendir-se després d'un setge.[1] La ciutat fou arrasada i saquejada pels russos. El kan va abdicar i va fugir a Crimea. La revolta d'Ali Akran no va reeixir i el 1555 la xarxa de fortaleses russes va fer impossible qualsevol intent i la rebel·lió es va acabar el 1556. Les millors terres foren requisades i distribuïdes entre nobles i monestirs russos. El 1555 es va fundar un arquebisbat i més tard una seu metropolitana. Al final del segle el tàtars musulmans s'havien reduït enfront als convertits i als finesos (kryashens, tàtar kryash), si bé els tàtars cristians van conservar l'ús de la llengua pròpia. La noblesa expropiada es va reconvertir al comerç i va acabar sent la força dirigent de la nació tàrtara a partir de Caterina II de Rússia. Llista de kans de Kazan
Referències
Enllaços externs
 A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Kanat de Kazan |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
