|
Joaquim Bassegoda i Amigó
Joaquim Bassegoda i Amigó (La Bisbal d'Empordà, 1854 - Barcelona, 1938) va ser un arquitecte i historiador de l'arquitectura català.[1]  BiografiaEra fill de Bonaventura Bassegoda i Mateu (1817—1908), paleta de professió, i per tant germà del també arquitecte Bonaventura Bassegoda i Amigó, amb el qual va treballar associat,[2] Ramon-Enric i Josepa. Es va titular el 1878. Va ser catedràtic de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, que va dirigir entre 1922 i 1924.[3] Juntament amb el seu germà va ser autor a Barcelona de les cases Rocamora (passeig de Gràcia 6-14, 1914-1920), un conjunt de tres edificis contigus de gran monumentalitat, d'estil modernista de tendència goticista i cert aire afrancesat; destaquen en la façana les tribunes coronades per voltes peraltades i una torrassa en el xamfrà amb coberta cònica, així com els motius ornamentals d'aspecte plateresc.[4] Altres obres seves van ser: la casa Bosch i Alsina (plaça de Catalunya 8, 1891-1892), juntament amb el seu germà i el seu oncle Pere Bassegoda i Mateu;[5] i la casa Berenguer (C/ Diputació 246, 1907-1908), també amb el seu germà.[6] Va ser autor també de la casa Juncosa a Olot (passeig de Barcelona 8, 1920), en un estil classicista d'influència francesa.[7] Concepció de l'arquitectura gòticaAmbdós germans Bassegoda van fer sengles conferències en què manifestaren obertament què significava per ells l'estil gòtic en el qual s'inspiraven per edificar les seves construccions modernistes:[1] El 1887 el germà gran, Joaquim, feu la seva primera conferència «La catedral de Girona» exposant una primerenca idea sobre l'arquitectura gòtica del país. Aquesta fou ampliada pel germà petit, Bonaventura, el 1896 en una segona conferència «L'arquitectura gòtica a Catalunya». Ambdós assaigs desenvoluparen d'una manera més tècnica i analítica la proposta romàntica esbossada per Pau Milà i Fontanals i Pau Piferrer i Fàbregas uns anys abans, i provant-la amb base a l'arqueologia positivista francesa. En resum, encimbellaven el romànic com l'art nacional català, qualificant com a genuïnes fins i tot les obres de transició, i reafirmaven la tesi que el gòtic s'havia implantat sobtadament al Llenguadoc (i per tant a Catalunya) arran de la croada contra els càtars. El nostre gòtic, però, molt diferent del francès, creien que s'havia adaptat al país mantenint certes característiques essencials de l'estil anterior.[1] Aquest argument, ja reivindicat per Piferrer, era clarament influït per les tesis romàntico-positivistes de Víctor Hugo i de l'arxiarquitecte Viollet-le-Duc: els quals veien el gòtic com un art laic, i en canvi beneïen el romànic (i la seva continuïtat) en entendre'l com la ortodòxia catòlica.[1] Vegeu tambéReferències
Bibliografia
|
||||||||||||||||||||||||||||||
