Joan Vilacasas (Sabadell,3 de juny de 1920- Barcelona,17 de gener de 2007)[1] fou un pintor, gravador, ceramista, escriptor i col·leccionista català. Vilacasas és un dels noms clau de la generació informalista catalana. Com molts altres artistes del moment, l'any 1949 emprengué el camí cap a París a la recerca d'un llenguatge propi que pogués superar el panorama desolador i l'aïllament empobridor que es patia al nostre país al llarg dels anys de la dura postguerra. Un cop allí, i després de connectar amb els artistes de l'avantguarda artística internacional, inicià un canvi progressiu en la seva obra, primer fortament influït pels impressionistes i el cubisme picassià –dels quals es derivaria una figuració ingenuïsta profusament colorista– per a després, cap al 1953, realitzar les seves primeres obres abstractes.[2]
És considerat un dels pintors catalans més destacats de l'abstracció dels anys 50. Com a pintor, les seves obres s'han exposat arreu del món i qualsevol suport era vàlid: una tela, el seu 600 o els objectes que trobava als encants. Com a escriptor, podem trobar en la seva obra literària: novel·les, teatre, guions per a la ràdio i per a la televisió.[3]
Biografia
Estudia a l'Escola Industrial d'Arts i Oficis de Sabadell, formant-se en el món postnoucentista estroncat per la guerra civil. Acabada la guerra fou membre destacat fins al 1941 del grup sabadellenc El Cenacle. Després d'algunes exposicions i enmig de la grisor d'aquells anys, el 1949 es trasllada a París, on s'instal·la l'any següent per estudiar a l'École du Louvre i a l'Atelier Canivet.
Durant els anys 50 exposa sobretot a Barcelona i París, però també a Madrid, Washington, Taipei, Frankfurt, Londres i Rio de Janeiro. En aquest decenni va rebent diverses influències, passant d'un cert fauvisme a una abstracció d'influència neoplasticista.
El 1954 publica el seu primer llibre, Escrits, amb pròleg de Joan Oliver, i amb il·lustracions del mateix autor. Al llarg de l'any 1957 dibuixa mapes que seran els primers passos de les anomenades Planimetries, imatges conformades a base de línies i configuracions espacials, gènere pel qual serà conegut internacionalment. El mateix any publica el seu segon llibre, Sis Contes.
Amb el pseudònim de Carles Valls, ha escrit comèdies iròniques, com Jo, el serial i la gallina, El funerari, L'enterrament és a les 4, Mercè dels uns, Mercè dels altres, etc.
En els anys 60 va destacar especialment per les seves novel·les, signades amb el seu nom, on sovint denuncia amb un humor amarg el món de l'art i els seus grups de pressió: Doble blanc (1960), Matèria definitiva (1961), Operació viaducte (1962), Nnoba fygurassió (1965), Jourdain 65 (1966) i Aiguafort del XII (1966). Per a la televisió, ha escrit guions per Marta sempre, Marta tothora i per Joan Capri.
↑Vilatobà, Joan «Exposición de Pinturas Vila Casas y Vila Plana». Boletín de información local de F.E.T. y de las J.O.N.S. [Sabadell], 18-01-1941, p. 7.
↑Exposición nacional de bellas artes (en castellà). Barcelona: Ministerio de Educación Nacional. Dirección General de Bellas Artes, 1960, p. 44 i 78, cat- 287-288 i 604-605.
Bibliografia
Cirlot, Joan E. «Las planimetrías de Juan Vila Casas». Riutort [Sabadell], 11, 1-1959, pàg. 4-5.
Torres, Mila. Joan Vila Casas a la col·lecció del Museu d'Art de Sabadell Marie Christine Vila. Sabadell: Museu d'Art de Sabadell, 2005. ISBN 8487221939.
Vila Casas, Joan «La llegenda de París... encara». Riutort [Sabadell], 4, 10-1957, pàg. 85-87.
