Robert, diabètic de feia temps i amb problemes de cor, es va morir el 13 de gener del 2021 a l'edat de 77 anys, víctima de la COVID-19.[2][3]
Trajectòria esportiva
Joël Robert començà la seva carrera internacional en motocròs com a pilot oficial de la marca txecoslovacaČZ en la categoria dels 250cc. El 1964 esdevingué el Campió del Món més jove de la història en aconseguir el seu primer títol a 20 anys. Amb la CZ va tornar a guanyar el títol els anys 1968 i 1969.[4]
De cara a la temporada de 1970 va deixar CZ per a fitxar per la japonesaSuzuki, que aleshores mirava d'introduïr-se en una especialitat dominada fins al moment per fabricants europeus. El debut de les grogues motocicletes japoneses no podia ser més reeixit, ja que Robert hi guanyà tres títols consecutius: 1970, 1971 i 1972.
Un pilot molt recordat
Robert és recordat com un dels pilots amb més talent de la història del motocròs. El seu estil de pilotatge era ben espectacular, acostumant a anar per la part interior dels revolts, amb un gran control de la derrapada.[5] Durant la seva millor època era tan superior a la resta de pilots que es permetia exhibicions com ara aturar-se davant de la tribuna en plena cursa, recolzar-hi la moto, baixar i pujar-hi per a besar-li la mà a alguna noia maca del públic. Tot seguit, tornava a pujar a la moto i guanyava la cursa de forma incontestable.[6] Els organitzadors de curses motocròs de Bèlgica, Països Baixos i nord de França es posaven d'acord amb els horaris de la prova i pagaven un helicòpter per a poder comptar amb ell en cada circuit. L'helicòpter anava i tornava tres vegades, mànega a mànega, d'un circuit a l'altre (Robert tenia dues motos, una a cada circuit). Sovint, guanyava les sis mànegues -tres a cada localitat-, descansant només mentre volava amb l'helicòpter.[6]
En una de les disciplines esportives més exigents físicament, cridava l'atenció per la seva manca d'entrenament i la seva addicció al tabac. Fins i tot un cop va deixar la seva cigarreta damunt la barra de sortida davant de Sylvain Geboers mentre eren a la graella de sortida, en una final que Robert va acabar guanyant. Dotat d'una gran força, sembla que a la seva bona època Robert podia aixecar un cotxe des del darrere amb l'única ajuda dels seus braços.[7]
1Del 1962 al 2002, era el Campionat del Món de Motocròs 250cc, Motocross GP el 2003 i MX1 del 2004 al 2013 (en cursiva, els Campionats d'Europa previs al mundial).
