|
Jaume Riera i Sans
Jaume Riera i Sans (Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 28 d'agost de 1941 – Tarragona, 2 d'agost de 2018)[1] ha estat un filòleg, traductor, arxiver i historiador medievalista català.[2][3] Entre les seves investigacions, destaca l'estudi de la presència dels jueus catalans medievals. Va rebre formació al Seminari de Barcelona. Posteriorment, estudià i es llicencià en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona (1969) i fou arxiver de professió des de 1979, formant part del Cos Facultatiu d'Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs de l'Estat.[4] Jaume Riera fou arxiver i secretari de l'Arxiu de la Corona d'Aragó[5] i el primer president de l'Associació d'Estudiosos del Judaisme Català,[2] des que es va constituir l'any 1985. D'aquesta època, és la publicació de la revista Calls, del Consell de Redacció de la formà part entre 1985 i 1990.[6] Riera destacà en la tasca de transcripció i publicació de documents medievals escrits en hebreu que es conserven en diversos arxius i biblioteques.[3] En la seva trajectòria professional, s'ocupà de l'edició i de la traducció de múltiples obres del món medieval.[2][3] Realitzà diverses edicions de texts d'interès literari i històric, tasca que inicià amb la del procés criminal de 1410 contra el cavaller Arnau Albertí (El cavaller i l'alcavota, 1973). S'ocupà de la transliteració de texts aljamiats catalans (Cants de noces dels jueus catalans, 1974) i edità també les traduccions catalanes del Llibre de Job, de Jeroni Conques (1976), del segle xviii, de La mort d'Aristòtil: versió quatre-centista del Liber de Pomo (1981), del Llibre de virtuoses costums de Sèneca, traduït per Martí de Viciana (1987), i de la Bíblia del segle XIV: Èxode, Levític (2004), totes elles medievals. També féu la versió del text Un recull d'oracions en català dels conversos jueus (1980). El 1981 participà en la constitució de la “Biblioteca Escriny: Col·lecció de textos medievals breus”, de la qual aparegueren nou volums. El setembre de 1991, Jaume Riera presentà una ponència en el congrés de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, celebrat a Alacant, en la qual va defensar la tesi de la falsificació de diverses obres de la literatura medieval, i específicament cità el cas de la novel·la catalana Curial i Güelfa, afirmant que no és del segle xv, com es donava per fet fins al moment, sinó obra del seu presumpte descobridor, l'estudiós Manuel Milà i Fontanals (1818-1884).[5] Aquesta afirmació, que més endavant reproduiria en un article,[7] va aixecar una gran polseguera i polèmica entre els estudiosos del moment, que es van dividir entre el suport i la detracció de la tesi de Riera. Fins i tot, la Biblioteca Nacional d'Espanya va intervenir en la defensa de l'autenticitat de l'obra, del manuscrit únic de la qual és dipositària.[8] Posteriorment, ha continuat la polèmica al voltant d'aquestes afirmacions de Riera.[9][10] Les seves darreres publicacions van ser Els poders públics i les sinagogues (segles XIII-XV) (2006),[11] Els jueus de Girona i la seva organització (segles XII-XV) (2012)[12] i Sodomites catalans: història i vida (segles XIII-XVIII) (2014).[13][14] Referències
Bibliografia
|
||||||||||||||||||
