Informàtica teòricaLa Informàtica teòrica és una divisió o subconjunt de la Informàtica i les Matemàtiques que se centra en els aspectes més abstractes o formals de la informàtica. Aquesta divisió inclou l'Anàlisi d'algorismes i la Semàntica Formal dels llenguatges de programació. Hi ha més conjunts d'estudi a part d'aquests dos, els quals tenen diferents grups professionals i associacions d'estudi i revistes i congressos diferents. AbastNo és senzill circumscriure amb precisió les àrees d'aquesta teoria i el grup de treball Special Interest Group on Algorithms and Computation Theory (SIGACT) de l'ACM descriu la seva missió com la de promoure la informàtica teorica i notes.[1]
A aquesta llista, la revista “Transactions on Computation Theory” de l'ACM hi afegeix la Teoria de codis, Aprenentatge de computadors i aspectes teòrics de parts de la informàtica tals com bases de dades, Recuperació d'Informació, models econòmics i de xarxes.[2] Tot i l'ampli ventall que abasta aquesta disciplina, els especialistes en aquest camp es diferencien ells mateixos dels especialistes més aplicats. Ells mateixos sovint es defineixen com que fan la ciència més fonamental que hi ha sota la Informàtica.[3]
HistòriaTot i que algorismes han existit des de fa segles (l'Algorisme d'Euclides per determinar el Màxim comú divisor de dos nombres encara s'usa en informàtica), no va ser fins al 1936 que Alan Turing, Alonzo Church i Stephen Kleene van formalitzar la definició d'algorisme en termes de computabilitat. Mentre que el sistema binari de numeració i els Sistemes Formals han existit abans de 1703, és llavors quan Gottfried Leibniz va formalitzar la lògica amb valors binaris de “cert” o “fals”. Tot i que la inferència lògica i les demostracions matemàtiques han existit des de temps antics, fins al 1931 Kurt Gödel no va provar amb el seu Teorema d'incompletesa de Gödel que hi havia limitacions fonamentals en afirmacions que, inclús sent veritat, poden o no ser provades.
Amb el desenvolupament de la Mecànica quàntica a inicis del segle xx va introduir el concepte que múltiples operacions matemàtiques es poden fer en una funció d'ona d'una partícula. En altres paraules, es poden calcular funcions en diferents estats simultàniament. Això porta cap al concepte d'Ordinador quàntic a les darreries del segle xx, quan Peter Shor a la dècada del 1990 va demostrar que aquests mètodes es podrien usar per a la factorització de grans nombres en temps polinòmic, la qual cosa, si s'implementés, ocasionara que la majoria de la criptografia de clau pública fos insegura. OrganitzacionsRevistesPlantilla:Unreferenced section
Conferències
Vegeu tambéNotes
Bibliografia
Enllaços externs
|