Claudi Galè[1] (Grec: Γαληνός, Galēnos; Llatí: Claudius Galenus; 129 – aprox. 200 o 216), també conegut simplement com Galè, fou un metge molt important de l'època clàssica.[2] Del seu nom encara deriva la denominació de «galè» als metges i la branca de la Farmàcia dita Galènica (actualment dita Tecnologia farmacèutica). El nom de Claudius, absent als texts grecs, es va documentar per primera vegada al Renaixement. Els textos de Galè influïren en la medicina durant tota l'època medieval i eren la base del coneixement anatòmic. És probable que les obres es perdessin a Europa abans de l'alta edat mitjana, pel que els traductors de Toledo i el sud d'Itàlia els traduïren a partir de traduccions a l'àrab, després de la caiguda de Constantinoble les obres en grec serien recuperades i impreses. Les ensenyances de Galè no serien posades en dubte fins a Vesal.
Biografia
Galé era nadiu de Pèrgam on va néixer la tardor del 130. El seu pare es deia Nicó i era arquitecte. Nen prodigi, va escriure tres llibres abans dels tretze anys. Va cursar estudis de matemàtiques, arquitectura, astronomia i agricultura.[3] Als 15 anys va començar estudis de filosofia i als 17 anys el pare va decidir que es dediqués a la medicina i va estudiar amb Escrió (Aeschrion) i Estratònic de Pèrgam (Stratonicus).[4] El pare va morir quan Galé tenia 20 anys.
Després va tornar a Pèrgam quan tenia 29 anys i fou nomenat pel gran sacerdot de la ciutat com metge de l'escola de gladiadors on va adquirir gran reputació. El 163 o 164 va deixar Pèrgam i va anar a Roma per primera vegada on va romandre 4 anys on va adquirir molta fama. Aquí va escriure la seva primera obra De Hippocratis et Platonis Decretis, i després De Anatomicis Administrationibus, i alguns altres tractats.
Va deixar la ciutat a causa d'una pesta que es va declarar el 166 a Antioquia i va arribar a la capital de l'Imperi l'any següent. Va embarcar a Brundusium i va tornar a Pèrgam.
Fou cridat per Marc Aureli que li va ordenar reunir-se amb ell a Aquileia on preparava una campanya i va arribar a aquesta ciutat el 169 quan la pesta afectava al campament imperial. Fou llavors que Luci Ver va morir d'una apoplexia, en territori de Venècia.
Galè va acompanyar l'emperador a Roma. Aviat va morir també Anni Ver, fill de l'emperador i aquest va encarregar a Galè tenir cura del seu fill Luci Aureli Còmmode que tenia 9 anys. El 170 va preparar per ordre de l'emperador el famós compost mèdic anomenat Theriaca, que l'emperador prenia diàriament. A Roma va escriure els seus principals tractats com De Usu Partium Corporis Humani, i De Hippocratis et Platonis Decretis.
Uns anys després va tornar a Pèrgam i va visitar l'illa de Lemnos on va buscar informació sobre la medicina coneguda per "Terra Lemnia" o "Terra Sigillata". Potser va visitar Roma una altra vegada i hauria preparat la Theriaca per a Alexandre Sever.
Els autors grecs no esmenten la seva mort però l'àrab Abul Faradj diu que va morir a Sicília; Suides diu que tenia 70 anys i per tant hauria mort vers 200 o 201 però Abul Faradj diu que tenia 88 anys.
Metges Ajudants
Eudem (Eudemusiouspgrfeds., Εὔδημος) fou un metge d'origen turc contemporani i col·laborador de Galè a la segona part del segle ii. L'esmenta el mateix Galè.[6]
Contribucions a la medicina
Galè ha contribuït de forma substancial a la comprensió hipocràtica de la patologia. Sota la teoria d'humors corporals d'Hipòcrates, les diferències en els humors humans són conseqüència de desequilibris en un dels quatre humors: sang, bilis groga, bilis negra i flegma. Galè va avançar aquesta teoria, creant una tipologia de temperaments humans. Un desequilibri en cada humor es corresponia amb un temperament humà particular (sang-sanguíni, bilis negre-malenconiós, bilis groga-colèric, i flegma-flegmàtic). Els individus amb temperaments sanguíni són extravertits i socials. La gent colèrica té energia, passió i carisma. Els malenconiosos són creatius, amables i considerats. Els temperaments flegmàtics són caracteritzats per la dependència, bondat, i afecte.[7]
Galè fent un experiment sobre neurologia amb un porc (1541).
L'interès principal de Galè va ser l'anatomia humana, però la llei romana prohibia la dissecció de cadàvers humans des d'aproximadament 150 AC.[8] A causa d'aquesta restricció, Galè realitzava disseccions anatòmiques en vida (vivisecció) i animals morts, principalment porcs i primats.[9] Aquests treballs resultaven especialment útils perquè, en la majoria dels casos, les estructures anatòmiques d'aquests animals són similars a les humanes. Galè va investigar l'anatomia de la tràquea i va ser el primer a demostrar que la laringe genera la veu.[10][11]
Pergameni De Hippocratis et Platonis decretis
Galè pot haver identificat la importància de la ventilació artificial, perquè en un dels seus experiments va fer servir una manxa per inflar els pulmons d'un animal mort.[12][13]
Entre les contribucions essencials de Galè a la medicina hi ha el seu treball sobre el sistema circulatori. Va ser el primer a reconèixer que hi havia diferències clares entre la sang venosa (fosca) i l'arterial (brillant). Tot i que els molts experiments anatòmics en models animals li aportaren una comprensió més completa del sistema circulatori, del sistema nerviós, del sistema respiratori i d'altres estructures, el seu treball no estava exempt d'inexactituds científiques.[14] Galè creia que el sistema circulatori constava de dos sistemes de distribució independents d'un sol sentit, més que un sistema unificat de circulació. La seva interpretació era que la sang venosa es generava al fetge, d'on es distribuïa i era consumida per tots els òrgans del cos. Pensava que la sang arterial s'originava al cor, des d'on es distribuïa i era consumida per tots els òrgans del cos. La sang, per tant, es regenerava al fetge i al cor, completant el cicle.[7] Galè també creia en l'existència d'un grup de vasos sanguinis que anomenava el rete mirabile, prop de la part posterior del cervell humà.[7] Aquestes dues teories de la circulació de la sang es demostraria posteriorment que eren incorrectes.[15]
Galè era un cirurgià altament especialitzat i executava operacions quirúrgiques en pacients humans. Molts dels procediments i tècniques que feia servir no es varen tornar a utilitzar durant segles. Particularment destacables són els procediments que Galè realitzava al cervell i ulls dels pacients.[14] Per corregir cataractes en pacients, Galè executava una operació similar a la que realitzaten els oftalmòlegs contemporanis. Utilitzant un instrument com una agulla, Galè mirava de treure la cataracta de darrere la lent de l'ull.[16]
Al principi reticentment, però amb vigor creixent, Galè difonia l'ensenyament Hipocràtic incloent-hi la venipunció i la sagnia, desconegut a Roma en aquella època. Això fou fortament criticat per l'Erasistràtens, que pronosticaven resultats espantosos, creient que no era sang sinó pneuma que fluïa de les venes. Galè tanmateix defensava incondicionalment la venipunció als seus tres llibres sobre el tema,[17] i a les seves demostracions i debats públics.
Contribucions a filosofia
Encara que el focus principal del seu treball era la medicina, l'anatomia i la fisiologia, Galè també va escriure sobre lògica i filosofia. Les seves escriptures estaven influïdes pels antics pensadors grecs i romans, incloent-hi Plató, Aristòtil i els Estoics. Existien diverses escoles de pensament dins del camp mèdic a l'època de Galè, les dues principals eren els empirics i els racionalistes (també anomenats dogmàtics o filòsofs). En oposició directa als empirics estaven els racionalistes que valoraven l'estudi dels coneixements establerts per a crear noves teories en nom dels avenços mèdics.
Galè estava altament interessat en la importància de combinar idea filosòfica amb pràctica mèdica, una idea que expressava en el seu breu treball "que el millor metge sigui també un filòsof." Es negava a ser ubicat en una escola de pensament en particular, agafant aspectes de cada grup i combinant-los amb les seves pròpies idees per tal de formar la seva aproximació a la medicina. Era un defensor de la medicina com un camp altament interdisciplinari que es practicava millor fent servir teoria, observació, i experimentació conjuntament per a produir els resultats més complets. Aquesta actitud era en gran part un resultat de la seva educació plural que l'exposava a les quatre escoles essencials de pensament (Platònic, Peripatètics, Estoics, Epicuris), i li permetia triar i escollir aspectes de cadascuna d'elles. A la seva educació bàsica també va comptar amb ensenyaments de professors que pertanyien tant al grup racionalista com als empiristes, permetent-li incorporar els mèrits de les dues escoles.
Obres
Impressió de l'obra de Galé de 1547 a Venècia.
Treballs Publicats
Galè deu haver produït més treballs que cap altre autor de l'antiguitat, igualant la quantitat d'obres publicades per Agustí d'Hipona.[18] Era tan profusa la producció de Galè que els texts que han arribat als nostres dies transmeten gairebé la meitat de tota la literatura existent de la Grècia antiga.[18][19] Galè pot haver escrit més de 600 tractats, equivalent a aproximadament 10 milions de paraules. Encara que els treballs que han sobreviscut equivalen a uns 3 milions de paraules, és a dir, menys d'un terç de les seves producció completa. El 191, un foc al temple de la Pau va destruir molts dels seus treballs, especialment tractats de filosofia.
Com que els treballs de Galè no varen ser traduïts al llatí en el període antic, i a causa de la caiguda de l'imperi Romà a occident, els estudis de Galè, junt amb la tradició mèdica grega globalment, va caure en decadència a l'Europa Occidental durant l'alta edat mitjana, quan molt pocs estudiants llatins sabien llegir grec. Tanmateix, Galè i la tradició mèdica grega antiga continuava estudiant-se i seguint-se a l'Imperi Romà d'Orient. Tots els manuscrits grecs existents de Galè varen ser copiats per estudiants romans d'Orient. En el període Abbàssida (després de 750), els àrabs musulmans varen començar a interessar-se, per primera vegada, en els texts científics i mèdics grecs, i algun dels texts de Galè es varen traduir a l'àrab, sovint per estudiants cristians sirians. Com a resultat, alguns texts de Galè existeixen només traduïts a l'àrab,[20] mentre altres existeixen només en traduccions llatines medievals de l'àrab. En alguns casos els estudiants miraven de traduir al grec les còpies llatines o àrabs, en els casos que l'original s'havia perdut.[18][21][22] Per a algunes de les fonts antigues, com Heròfil de Calcedònia, l'inventari de treballs de Galè és tot el que sobreviu.
Fins i tot en el seu temps, les falsificacions i les edicions poc escrupuloses del seu treball eren un problema. Les falsificacions en llatí, àrab o grec continuaren fins al Renaixement. Alguns dels tractats de Galè han aparegut sota molts títols diferents al llarg dels anys. Les fonts són sovint fosques i és difícil d'accedir a diaris o dipòsits. Encara que estiguin escrits en grec, per convenció els treballs es coneixen pels seus títols llatins, i sovint merament per les seves abreviatures. No existeix un inventari únic autoritzat del seu treball, i la controvèrsia roman pel que fa a l'autenticitat d'un cert nombre de treballs atribuïts a Galè. Consegüentment la investigació sobre el treball de Galè està plena de riscos.[23][18]
S'han fet diversos intents per classificar la vasta producció de Galè. Per exemple, Coxe (1846) va llistar un "Prolegomen", o llibres introductoris, seguits per 7 classes de tractats que agrupen: Fisiologia (28 vols.), Higiene (12), Etiologia (19), Semiòtica (14), Farmàcia (10), Sagnies (4) i Terapèutica (17), a més de 4 d'aforismes, i treballs espuris.[24] El compendi més complet de les escriptures de Galè, superant fins i tot projectes més moderns com el Corpus Medicorum Graecorum, és el compilat i traduït per Carolus Kühn de Leipzig entre 1821 i 1833.[18] Aquest recull consta de 122 dels tractats de Galè, traduïts del grec original a llatí (el text es presenta en les dues llengües). Té més de 20.000 pàgines i es divideix en 22 volums amb 676 pàgines d'índex. Molts dels treballs de Galè s'inclouen al Thesaurus Linguae Graecae, una biblioteca digital de literatura grega començada el 1972.
↑Heraclianus, Ἠρακλειανός fou un metge grec natural d'Alexandria a Egipte, que fou el mestre d'anatomia del gran metge Galè (Galenus, Comment. in Hippocr. "De Nat. Hom." 2.6, vol. 15. p. 136.)
↑ 7,07,17,2[Mark Grant, 2000, Galen on Food and Diet, Routledge]
↑Lamentablement, la prohibició de la dissecció humana a Roma el 150 AD frenava aquest progrés i pocs dels seus descobriments han sobreviscut. Arthur Aufderheide, 'L'Estudi Científic de Mòmies ' (2003), pàg. 5
↑Brock AJ. Introduction. Galen. On the Natural Faculties. Edinburgh 1916
↑Claudii Galeni Pergameni. translated by Charles Joseph Singer. Galen on anatomical procedures: De anatomicis administrationibus (en anglès). Londres: Geoffrey Cumberlege, Oxford Univ Press/Wellcome Historical Medical Museum, 1956, p. 195–207 [Consulta: 7 agost 2010].
↑Furley, D, and J. Wilkie, 1984, Galen On Respiration and the Arteries, Princeton University Press, and Bylebyl, J (ed), 1979, William Harvey and His Age, Baltimore: Johns Hopkins University Press
↑Brain P (trans.) Galè sobre la Sagnia: Un estudi dels orígens, desenvolupament i validesa de les seves opinions, amb una traducció dels tres treballs. Cambridge 1986
↑ 18,018,118,218,318,4Kotrc Rf, Walters Kr. Una bibliografia del Corpus Galènic. Una llista revisada i ajust dels títols dels tractats en grec, llatí i àrab. Trans Stud Coll Physicians Phila. Desembre de 1979;1(4):256-304
↑Ustun C. Galen and his anatomic eponym: Vein of Galen. Clinical Anatomy. Volum 17 edició 6na. 454-457, 2004;
↑Marc Gal Asclepíades (Marcus Gallus Asclepiades) és un metge grec que esmenta Galè a De Compos. Medicam. sec. Locos., VIII 5. vol. XIII. p. 178, però que sembla que es tracta d'un error i el nom correcte seria Marcus Gallus Asclepiodoros.
Kotrc RF, Walters KR. A bibliography of the Galenic Corpus. A newly researched list and arrangement of the titles of the treatises extant in Greek, Latin, and Arabic. Trans Stud Coll Physicians Phila. 1979 December;1(4):256–304
Nutton V. Roman Medicine, 250 BC to AD 200, and Medicine in Late Antiquity and the Early Middle Ages, in Lawrence C.(ed.) The Western Medical Tradition: 800–1800 A.D. 1995
Peterson DW. Observations on the chronology of the Galenic Corpus. Bull Hist Med 51(3): 484, 1977
Siegel RE. Galen's System of Physiology and Medicine, Basel 1968 (this text is not regarded highly by most Galen scholars)
Siegel RE. Galen on Sense Perception, His Doctrines, Observations and Experiments on Vision, Hearing, Smell, Taste, Touch and Pain, and Their Historical Sources. Karger, Basel 1970 (this text is not regarded highly by most Galen scholars)
Siegel RE. Galen on Psychology, Psychopathology, and Function and Diseases of the Nervous System 1973 (this text is not regarded highly by most Galen scholars)
