|
Friedrich Karl Johannes Thiele
Va desenvolupar tècniques de laboratori relacionades amb l'aïllament de compostos orgànics. El 1917 descriu un dispositiu per a la determinació precisa dels punts de fusió anomenat des de llavors tub de Thiele en honor seu.[1] Thiele va néixer a Ratibor, Prússia, ara Racibórz, Polònia.[2] Va estudiar Matemàtiques a la Universitat de Breslau, però més tard va estudiar Química, rebent el seu doctorat a la Universitat de Halle en 1890. Va ser professor a la Universitat de Múnic des de 1893 fins a 1902, data en què va ser nomenat professor de Química a la Universitat d'Estrasburg.[3] Va desenvolupar la preparació de glioxal bis(guanilhidrazona).[4] Després de la proposta de Kekulé per a l'estructura del benzè en 1865, va suggerir una "hipòtesi de valència parcial", que es referia als dobles i triples enllaços carboni-carboni amb la que explicava la seva reactivitat en particular. En 1899 això el va portar a la predicció de la ressonància existent en el benzè i va proposar una estructura de ressonància, mitjançant l'ús d'un cercle trencat per representar els enllaços parcials.[5] Més endavant aquest problema es va resoldre per complet amb l'arribada de la teoria quàntica. L'any 1899, Thiele va ser cap de Química Orgànica de l'Acadèmia de Ciències de Baviera a Múnic. Amb el seu soci Otto Holzinger, va sintetitzar un nucli iminodibencilic: dos anells de benzè units entre si per un àtom de nitrogen i un pont d'etilè.[6] Va descobrir la condensació de cetones i aldehids amb ciclopentadiè com una ruta per obtenir fulvens. També va descobrir que aquestes espècies de colors intensos estaven relacionades amb derivats isomèrics del benzè.[7] Segons un dels seus estudiants Heinrich Otto Wieland (Premi Nobel de Química l'any 1927), Thiele tenia una especial aversió a la química de productes naturals.[8] Referències
 A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Friedrich Karl Johannes Thiele |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||
