|
Estats neohitites Els estats neohitites, anomenats també recentment sirohitites, eren entitats polítiques de l'edat del ferro de parla lúvia, aramea i fenícia situades al nord de Síria i al sud d'Anatòlia. Van aparèixer després de la caiguda de l'Imperi Hitita al voltant del 1180 aC, i van existir fins aproximadament el 700 aC. El terme «neohitita» sovint es reserva als principats on es parlava el luvi, com ara Melid i Carquemix. Tanmateix, en un sentit més ampli, actualment s'aplica el terme «sirohitita» a totes les entitats que van aparèixer a l'Anatòlia central-meridional després del final dels hitites, com Tabal i Que, a més d'aquelles a la Síria septentrional i costanera.[1] Transició de finals de l'edat del bronze-principis de l'edat del ferro La caiguda de l'Imperi Hitita generalment s'associa amb el declivi gradual de les rutes comercials al Mediterrani Oriental i al conseqüent col·lapse de les principals ciutats de finals de l'edat del bronze al Llevant, Anatòlia i a l'Egeu.[2] A principis del segle xii aC, Wilusa (Troia) va ser destruïda[3] i l'Imperi Hitita va patir un atac sobtat devastador dels kashka, que van ocupar les costes al voltant del mar Negre i que s'havien unit amb els misis. Van procedir a destruir gairebé tots els llocs hitites, però finalment van ser derrotats pels assiris més enllà de les fronteres meridionals prop del Tigris.[4] Hatti, Arzawa (Lídia), Alashiya (Xipre), Ugarit i Alalakh van ser destruïdes.[5] Hattusa, la capital hitita, va ser destruïda completament. Després d'aquest col·lapse de les grans ciutats i de l'estat hitita, l'edat del ferro primerenca a la Mesopotàmia septentrional va veure una dispersió d'assentaments i ruralització, amb l'aparició de molts llogarets, poblats i granges.[6] Els estats neohitites van emergir en aquest procés de transformació en forma d'estats regionals amb noves estructures polítiques i afiliacions culturals. David Hawkins va establir un enllaç dinàstic entre la dinastia imperial hitita i els "Grans Reis" de Melid i Carquemix de principis del l'edat del bronze, demostrant així una continuïtat ininterrompuda entre finals de l'edat del bronze i principis de la del ferro en aquests llocs.[7] A part de proves literàries d'inscripcions, la continuïtat cultural ininterrompuda dels estats neohitites a la regió està confirmada també per obres arqueològiques recents al Temple del Déu de la Tempesta a la ciutadella d'Alep,[8] i al temple d'Ain Dara,[9] on els edificis de finals de l'edat del bronze flueixen amb els de l'edat del ferro sense cap hiat, amb períodes repetits de construcció a principis d'aquesta nova era. Aquests nous estats estaven situats vora les vies de comunicació més importants, i tenien el control dels passos dels rius, dels ports de muntanya i dels ports fluvials i marítims. Els documents assiris afirmen que eren estats rics perquè controlaven el comerç, i tenien unes tècniques i unes arts molt avançades. Unien Assíria i Urartu per la banda est i Frígia, Lídia i la costa mediterrània per l'oest.[10] Els estats neohitites van conservar diversos elements arquitectònics i decoratius que es poden definir com a hitites, per exemple les tècniques usades en crear relleus a les pedres, en la decoració arquitectònica, per exemple el fet de situar una figura a cada costat de les portes i l'ús d'ortòstats en relleu per decorar les parets les parets. També els noms dels reis d'aquests imperis eren hitites, com ara Muwatal·lis de Gurgum, o hurrites, (Initeixub de Carquemix). Aquests estats es correspondrien al desenvolupament de diversos centres administratius hitites que, quan va caure l'administració central d'Hatti van seguir actuant com a regnes independents. De fet no hi ha constància de què els regnes neohitites es consideressin continuadors o successors de l'Imperi hitita, però els annals d'Assíria denominen les regions al nord del pa´s amb els termes Hatti i Aram, i això fa pensar que hi havia un cert reconeixement d'una continuïtat des del temps de la dominació hitita.[10] InscripcionsLes inscripcions monumentals escrites en luvi en jeroglífics d'Anatòlia segueixen gairebé contínuament dels monuments imperials hitites del segle xiii aC fins a les inscripcions sirohitites de principis de l'edat del ferro de Carquemix, Alep, Melid i altres indrets.[11] Molts regnes regionals neohitites van triar els jeroglífics luvis per les seves inscripcions monumentals, que sovint apareixen en inscripcions bilingües o trilingües amb versions en arameu, fenici o accadi. L'era del ferro primerenca a la Mesopotàmia septentrional també va veure una expansió gradual de l'escriptura alfabètica en arameu i fenici. Durant les interaccions culturals de la costa del Llevant de Siropalestina i de la Síria del Nord des del segle x aC fins al segle viii aC, els grecs i els frigis van adoptar l'escriptura alfabètica dels fenicis.[12] Estats sirohititesEls estats sirohitites es poden dividir en dos grups: un subgrup al nord, on els governants hitites van seguir al poder, i un subgrup al sud, on els arameus van regnar des d'aproximadament el 1000 aC. Aquests estats eren estructures altament descentralitzades; alguns semblen haver estat confederacions vagues de subregnes.[13][14] El grup septentrional inclou:
El grup meridional, amareu, inclou:
Referències
|