Escola

«Col·legi» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «gremi».

Una escola o col·legi és una institució o centre encarregat d'educar o impartir docència sobre unes determinades àrees.^[1]

El terme escola s'aplica a tots els nivells d'estudis: escola d'infants (o escoleta), escoles primàries o secundàries, escoles universitàries, escoles d'estiu, escoles d'adults, autoescoles, escoles d'idiomes, de música, etc.

El terme col·legi és més concret i s'aplica generalment a les escoles d'educació obligatòria per a nens i joves. Durant un temps s'utilitzà l'abreviació CEIP, de Centre d'Ensenyament Infantil i Primari per a designar aquests centres, per tornar més endavant a escola. També existeix el terme col·legi major, que és una residència d'estudiants, generalment universitaris.

Els centres han d'oferir els seus serveis de manera continuada i sistemàtica a grups estables d'infants, amb freqüència diària, distribuint les activitats per franges horàries, definint i aprovant per a cada curs acadèmic la programació dels serveis educatius que ofereix, la qual ha de respectar els límits raonables de permanència diària dels infants al centre i recollir la concreció de les estratègies educatives i dels objectius que es pretenen assolir.^[2]

A Mesopotàmia, el primer sistema logogràfic de l'escriptura cuneïforme va trigar molts anys a dominar-se i només un nombre limitat de persones es formaven com a escribes en la seva lectura i escriptura. Només es van escolaritzar descendents reials i fills de rics i professionals, com ara escribes, metges i administradors del temple.^[3]

Durant l'antiga Grècia i l'Antiga Roma, els nens eren educats per les seves mares fins als set anys, i després, segons la cultura de la seva ubicació i època, començarien l'educació formal, però no tenien un espai dedicat a classe, i es donaven lliçons en porxades o carrers, o es podien donar en els habitatges, en els què el mestre seia en una cadira i els alumnes ho feien al seu voltant amb el seu propi material (papirs, tinta, plomes)^[4] A Roma, l'escola primària es deia ludus i atenia la mainada fins als 11 anys. El 94 Quintilià va publicar el treball educatiu sistemàtic, Institutio oratoria, en què es reclamava un espai dedicat.^[5]

A l'edat mitjana la societat es va jerarquitzar enormement, amb una petita classe dominant i masses d'esclaus i serfs. Les principals lliçons que havien d'aprendre els nens eren l'obediència, la supressió de la seva pròpia voluntat i la mostra de reverència envers els senyors i els amos, i els senyors i els mestres no tenien cap mena de dubte a vèncer físicament els nens en la submissió.^[6]

L'impuls a l'educació universal arribà amb el protestantisme, que afirma que la salvació depèn lectura que fa un mateix de les Escriptures, així doncs tothom ha d'aprendre a llegir, i aprendre que les Escriptures representen veritats absolutes i que la salvació depèn de comprendre aquestes veritats. Martí Luter i altres líders reformistes van promoure l'educació pública com a deure cristià, per salvar les ànimes de la condemna eterna. A finals del segle xvii, Alemanya, líder en el desenvolupament de l'escola, tenia lleis a la majoria dels seus estats que exigien que els nens assistissin a l'escola, sent les escoles luterana, no estatals.^[6]

Les escoles de primeres lletres van ser impulsades per ordres religioses i per municipis, els quals van procurar l'ensenyament de la lectura, l'escriptura, els nombres i el catecisme. En els gremis, s'acceptaven els nens i els joves per servir als artesans a canvi que se'ls hi ensenyés a llegir, a escriure i algun ofici.^[7]

Al segle XIX i al segle xx, l'escola va evolucionar gradualment cap al model contemporani, eliminant el càstig corporal com a mètode de disciplina, les lliçons es van fer més seculars i el pla d'estudis es va ampliar, a mesura que s'ampliava el coneixement, incloent cada cop més matèries, i el temps d'escolarització va augmentar contínuament. L'escola va substituir gradualment el treball al camp, la fàbrica i les tasques domèstiques com a feina principal del nen.^[6]

Tot l'accés a l'edifici i el propi centre ha d'estar lliure de barreres arquitectòniques, amb almenys un itinerari accessible.^[8] Els centres han de disposar d'accés rodat, lliures de condicionants mediambientals, i no poden haver estat anteriorment objecte d'activitats industrials o comercials que impliquin generacions de substàncies perilloses o generació de residus i estar protegits de sorolls d'autopistes i ferrocarrils.^[9]

Sigui quina sigui la distribució en planta de l'edifici, que serà de com a molt cinc plantes sent la d'entrada la planta baixa, tots els espais han de tenir ventilació creuada natural^[10] i estar relacionats mitjançant elements de circulació interiors, i només el gimnàs, els vestidors i els menjadors podran estar separats de l'edifici principal per permetre la seva utilització fora de l’horari escolar. A part del porxo de connexió entre edificis i del porxo de les aules d'infantil, el centre ha de tenir una porxada general amb dimensions suficients per que es pugui fer servir com a zona de jocs en dies de pluja o protegir del sol a l'estiu.^[11]

El pati ha de tenir una part pavimentada com a pista i unes zones de joc sense pavimentar, separant-se el de primària del pati d'infantil, que tindrà un accés independent i preferentment tindrà terra de sauló, amb una tanca d’1 m d’alçada. Al pati hi haurà dues fonts, una al pati de primària i una al d'infantil. Des del pati ha d'haver accés a uns lavabos sense entrar al centre.^[11]

Tots els espais d'infantil han d'estar situats preferiblement en planta baixa, recomanant-se l'agrupació de les aules per cursos. Les aules han de disposar d'una zona d'aula exterior amb relació directa amb l'interior i amb accés als serveis, delimitada respecte de la resta del pati d’infantil.^[12]

Es recomana l'agrupació de les aules per cicles i per cursos, i el tractament interior dels espais ha de tenir en comte el tipus i l'edat dels alumnes per crear espais agradables i adequats a cada franja d'usuaris.^[12] Les aules tenen diferents requeriments

L'alçada lliure estàndard del gimnàs serà de 4,50 m. No s’admetrà en aquest espai cap element constructiu, ni d’instal·lacions, per sota de 4 m.^[10]

Els termes escola i col·legi s'utilitzen fonamentalment per a les institucions encarregades de donar una educació formal als alumnes, sobretot nens i joves. Acostuma a tenir com a referents: un centre educatiu on es desenvolupen les classes, un conjunt de mestres o professors, un currículum educatiu a impartir (fixat en gran manera per l'administració política amb les competències en educació del territori) i un projecte educatiu que defineix els objectius i l'orientació de l'escola. Les famílies deleguen en l'escola gran part de l'ensenyament dels seus fills i per tant l'escola es fixa com a metes l'adquisició d'aprenentatges bàsics per a continuar estudiant (dividits en nivells o cursos) o bé necessaris per inserir-se a la societat amb èxit i una correcta socialització a través de les normes i les relacions entre els grups.

Es fa distinció entre escola pública, escola concertada o privada segons el finançament i titularitat del centre. També es pot classificar en comprensiva o no en funció del tipus d'alumnat i d'agrupació. Moltes escoles d'arreu del món s'identifiquen amb una ideologia o religió determinada. I, per acabar, existeixen les anomenades escoles especials, centres on estudien alumnes discapacitats o especialment dotats en algun àmbit.

L'educació pública comprèn l'ensenyament que s'imparteix en centres mantinguts per fons públics. Inclou un control del currículum i dels requisits d'admissió dels professors o mestres per part de l'administració, així com la gratuïtat per als alumnes. Es va començar a generalitzar a partir del segle xviii.

Una escola concertada és un centre educatiu de gestió privada finançat parcialment per l'administració pública. El pla d’estudis i la matriculació funcionen igual que a l'escola pública.^[13] A més, l'educació pot ser laica o religiosa, depenent del centre. Els concerts educatius es van legislar per primera vegada a Espanya el 1985 amb la Llei Orgànica del Dret a l'Educació (LODE) per als ensenyaments obligatoris.^[14] Les escoles concertades cobren unes quotes voluntàries^[15] als pares perquè consideren insuficients els diners rebuts de les administracions.^[16] D'aquesta manera, els concerts educatius suposen un estalvi per les arques públiques que assumeixen parcialment els pares dels alumnes.^[17]

L'escola privada es produeix en una institució educativa dirigida mitjançant la iniciativa privada o bé mitjançant un professor particular, costejat per la mateixa família. Entre les institucions privades vinculades a l'educació destaquen els col·legis religiosos, encara que també hi ha nombroses institucions educatives laiques, com les vinculades a l'anomenada Escola Nova.^[18]

A Catalunya, la llei 12/2009 del 10 de juliol d'educació defineix l'educació pública com la porta obligada a la realització personal i al progrés col·lectiu, la palanca que fa possible la superació dels condicionants personals, socials, econòmics i culturals en origen i la clau de les oportunitats per a superar les desigualtats i per a descobrir i aprofitar tots els talents de la societat.^[19]

La Llei d'Educació de Catalunya indica que «tots els centres sostinguts amb fons públics, que conformen centres públics i centres privats concertats, treballin junts amb uns objectius compartits des de la cooperació i la corresponsabilitat, tot respectant la naturalesa jurídica de les diverses institucions que el presten».^[20] El curs 2012-2013 la Generalitat de Catalunya va finançar parcialment 362.063 places d'educació concertada, que signifiquen el 28% del total dels alumnes de Catalunya. Al mateix curs hi havia 861.280 places d'educació pública (67%) i 69.824 places d'educació privada (5%).^[21]

A Catalunya, l'equilibri escolar és difícil perquè es concentren en determinats centres els alumnats amb problemes socials i educatius, i amb percentatges elevadíssims d'alumnat d'origen estranger amb endarreriment formatiu, i la composició desequilibrada d'aquests centres fa que sovint siguin poc desitjats per moltes famílies del seu entorn i, per tant, aquest desequilibri s'aguditza any rere any.^[22]

D'acord amb la Llei d'Educació de Catalunya, un centre públic que imparteix segon cicle d'educació infantil i primària s'anomena escola, i si imparteix ESO (i potser batxillerat i cicles formatius), institut. També hi ha centres que apleguen tots aquests nivells, anomenats institut escola.

Les tecnologies de la informació han canviat qualitativament l’aprenentatge dels nens, el treball dels professors i el concepte mateix d’escola. Proporcionen una gran quantitat d’informació, faciliten la interactivitat i la comunicació i ofereixen una enorme capacitat per processar informació, dades i càlculs en comparació amb els recursos escolars que existien abans d’aquestes tecnologies. Per aprofitar aquestes tecnologies, l'administració educativa ha preparat aules informàtiques especials a les escoles i, en alguns casos, fins i tot ha posat un ordinador a les mans de cada estudiant a l'aula. Entre els educadors, hi ha l'opinió general que les tecnologies anomenades TIC ofereixen una oportunitat per millorar l'educació, i no només perquè hi són, que cal aplicar-les. Tot i això, les tecnologies no milloren per si soles l'educació escolar.

Les tecnologies faciliten l'autoaprenentatge i l'escola a casa de l'alumne i, en última instància, també posen en perill el treball i la utilitat del professor. En aquest sentit, els riscos d’aquestes tecnologies són debilitar l'escola com a lloc de contacte i que l’alumne aprengui també dels seus companys.^[23][24]

• Departament d'Ensenyament. Criteris per a la construcció de nous edificis per a centres docents públics. Generalitat de Catalunya, 2016 [Consulta: 21 octubre 2021]. 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Escola

Viccionari

• Educació
• Universitat
• Colònies escolars
• Pupitre
• Pati (espai de joc)