|
Enric De Juan i Berenguer
Enric De Juan i Berenguer (Barcelona, 17 de juliol de 1947), més conegut com a Quique De Juan,[1] és un ex-pilot de motociclisme català que destacà en competicions estatals durant la dècada de 1970 i començaments de la de 1980, especialment en pujades de muntanya i en proves de resistència. Durant aquella època, a més, fou un dels pilots col·laboradors de la revista Solo Moto, on es dedicava a provar nous models de motocicletes de carretera. El seu fill, de nom també Quique De Juan, es dedicà també al motociclisme i competí en algun Gran Premi del Campionat del Món durant les temporades de 1994 i 1995.[2] Trajectòria esportivaFill d'un pilot de motociclisme, Quique De Juan debutà en competició a la Pujada a la Rabassada, cursa que amb els anys arribà a guanyar en cinc edicions. Participà també en copes de promoció diverses, com ara la Copa Yankee organitzada per OSSA durant el 1977,[3] però els èxits més importants de la seva carrera els obtingué a les 24 Hores de Montjuïc (durant anys, fou un dels participants més populars d'aquesta prova).[4] El 1973 estigué a punt de guanyar-les tot formant equip amb Jaume Alguersuari als comandaments d'una Bultaco 360 (amb la qual marcaren el rècord de voltes de la prova amb moto catalana, 704[5]) tot i que finalment hi acabaren segons.[1] Més tard les guanyà en dues edicions (1983 i 1985),[4] ambdues formant part d'un equip oficial de Ducati, en una època en què els equips eren ja de tres pilots en comptes dels tradicionals dos d'abans. Referències
|
||||||||||||||||||||||||||||||
