Share to: share facebook share twitter share wa share telegram print page

 

Decasíl·lab

El decasíl·lab és un vers d'art major que té deu síl·labes. Ha sigut un vers de gran tradició en la literatura catalana i des de l'edat mitjana ha tingut un conreu molt estès. En ser un vers d'art major no n'hi ha prou només amb el fet que tingui deu síl·labes, sinó que a més hi ha d'haver un ritme prosòdic per tal de mantenir-lo. Correspon a l'endecasílabo castellà, el vers per excel·lència del sonet.

En català medieval la forma més corrent era el decasíl·lab anomenat clàssic català i que es compon de quatre síl·labes, cesura i sis síl·labes, amb la particularitat que la quarta síl·laba coincideixi amb final de paraula. Erròniament sempre s'ha dit que la poesia d'Ausiàs March era un cas de cesura a la sisena síl·laba, però realment el cas marquià correspon a la forma de decasíl·lab clàssics catalans, és a dir, decasíl·lbs cesurats a minore: amb l'estructura en dos hemistiquis 4+6.

  • "Colguen les gents, ab alegria festes" (Ausiàs March, poema XIII)

A partir de finals del segle xv apareixen altres formes del decasíl·lab, sobretot per influència italiana que accentua a la sisena síl·laba, així els autors catalans també accentuen a la sisena, però mantenen l'accent a la quarta pel gran pes de la tradició. Aquest seria el cas de Joan Roís de Corella o de Pere Serafí:

  • "Si el ferro cald refreda la mà casta" (Joan Roís de Corella, A Caldesa)
  • "Anant un jorn tot sol, mal percebit" (Pere Serafí, poema XLIX)

A partir d'aquests dos models les variants que es poden construir són múltiples: decasíl·lab èpic o francès (amb un hemistiqui de sis síl·labes i un segon de quatre), l'espanyol o simètric (cinc + cinc) i altres més propers a la mètrica lliure.

Kembali kehalaman sebelumnya