Carles I de BorbóCarles I de Borbó, nascut el 1401, mort el 4 de desembre de 1456 al castell de Moulins, fou duc de Borbó i d'Alvèrnia de 1434 a 1456. Fou també comte de Clermont-en-Beauvaisis i comte de Forès que en endavant es poden considerar annexes del ducat de Borbó[1] BiografiaCarles I de Borbó era fill de Joan I de Borbó, duc de Borbó i d'Alvèrnia, comte de Clermont-en-Beauvaisis i de Forez, etc., i de Maria de Berry, duquessa d'Alvèrnia i comtessa de Montpensier. En principi, Comte de clermont, va haver d'administrar els dominis del seu pare (de fet el 1415 però formalment el 1421) després que aquest fou fet presoner a batalla d'Agincourt.[2] A l'edat de quinze anys, presidia el consell de regència, però, després de la caiguda dels Armanyacs el 1418, es va haver de sotmetre a Joan I de Borgonya, duc de Borgonya, dels quals es va casar amb la filla. fou nomenat governador del Llenguadoc el 1421, on va fer algunes campanyes contra el comte de Foix, i després el 1423 fou comandant general del Lionès. Va portar una comitiva de socors cap a la ciutat d'Orleans, que va fracassar (jornada de les arengades).[3] Després de l'alliberament d'Orleans per Joana d'Arc, Carles, igual com els seus familiars i avantpassats, va lluitar amb l'exèrcit de França durant la Guerra dels Cent Anys, però va mantenir llaços diplomàtics amb els seus enemics els borgonyons; va combatre els anglesos, però no va rebre prou suport de Carles VII de França, i Carles I es va haver de retirar a Moulins en territori del seu ducat del Borbonès. Va aconseguir persuadir el seu cunyat Felip III de Borgonya d'afluixar l'aliança amb els anglesos per acostar-se al rei de França. Va participar en la rebel·lió de nobles en contra de Carles VII de França i quan la rebel·lió va ser sufocada va demanar pietat al rei. Esdevingut formalment duc de Borbó i Alvèrnia i comte de Forès a la mort del seu pare (1434), fou un príncep descontent amb el poder reial i va sostenir les revoltes del delfí. El 1434 va esdevenir gran cambrer de França. Va morir al castell de Moulins el 1456. Matrimonis i fillsEl 19 de juliol de 1412, va ser promès a una altra nena de 3 anys, Anna de Dreux (nascuda el 1409, morta abans de 1415), unió mai consumada. Seria potser llavors quan el seu pare li va cedir el comtat de Clermont-en-Beauvaisis, reservat als hereus, i no al seu segon matrimoni el 1424 quan el pare estava presoner, data no obstant generalment admesa. El 1424, es va casar, formalment en segones núpcies amb Agnès de Borgonya (1407-1476), unió del qual van néixer:
Fou igualment el pare de diversos bastards entre els quals dos tinguts amb Jeanne de Bournan:
Notes i referències
|