Cab Calloway
Cabell Calloway III (25 de desembre de 1907 - 18 de novembre de 1994) va ser un cantant i director de banda de jazz nord-americà. Va ser un intèrpret habitual al Cotton Club de Harlem, on es va convertir en un vocalista popular de l'era del swing. La barreja de jazz i vodevil va ser elogiada durant una carrera que va durar més de 65 anys.[1] Calloway va ser un mestre del cant scat enèrgic i va dirigir una de les bandes de ball més populars dels Estats Units des de principis de la dècada del 1930 fins a finals de la dècada del 1940. La seva banda incloïa els trompetistes Dizzy Gillespie, Jonah Jones i Adolphus "Doc" Cheatham, els saxofonistes Ben Webster i Leon "Chu" Berry, el guitarrista Danny Barker, el baixista Milt Hinton i el bateria Cozy Cole.[2] Calloway va tenir diversos discos d'èxit durant les dècades de 1930 i 1940, convertint-se en el primer músic afroamericà a vendre un milió de còpies d'un sol disc. Va ser conegut com l'home "Hi-de-ho" del jazz per la seva cançó més famosa, "Minnie the Moocher", gravada originalment el 1931. Va estar a les llistes de Billboard en cinc dècades consecutives (de 1930 a 1970).[3] Calloway també va fer diverses aparicions a l'escenari, al cinema i a la televisió fins a la seva mort el 1994 a 86 anys. Va tenir papers a Stormy Weather (1943), Porgy and Bess (1953), The Cincinnati Kid (1965) i Hello Dolly! (1967). La seva carrera va gaudir d'un marcat ressorgiment a partir de l'aparició a la pel·lícula de 1980 The Blues Brothers. Calloway va ser el primer afroamericà a tenir un programa de ràdio sindicat en l'àmbit nacional.[4] El 1993, Calloway va rebre la Medalla Nacional de les Arts del Congrés dels Estats Units.[5] Va rebre pòstumament el premi Grammy a la trajectòria a tota la vida el 2008. La seva cançó "Minnie the Moocher" va ser inclosa al Saló de la Fama del Grammy el 1999 i es va afegir al Registre Nacional d'Enregistraments de la Biblioteca del Congrés el 2019.[6] Tres anys més tard, el 2022, el National Film Registry va decidir preservar les seves pel·lícules casolanes com a "pel·lícules culturalment, històricament o estèticament significatives".[7] També és inclòs a la Big Band i Jazz Hall of Fame i a l'International Jazz Hall of Fame. Referències
|