Una banyera és un recipient que serveix per banyar-se i rentar-se.[1] La seva etimologia deriva de bany, del llatí balneum, amb el mateix significat, i alhora del grec antic βαλανεῖον (balaneion, bany públic).[2]
Peça bàsica de les cambres de bany, les banyeres modernes més econòmiques es fabriquen en fibra de vidre o fibra acrílica; també n'hi ha en porcellana, pisa, acer, ferro colat i fusta (tradicionals al Japó). Tradicionalment, la majoria de les banyeres eren aproximadament rectangulars, encara que amb l'arribada de les banyeres acríliques, hi ha més formes possibles. Generalment són blanques, encara que també n'hi ha d'altres colors. Les banyeres modernes poden tenir o no aixetes muntades damunt. A més, poden ser encastades, lliures o "submergides" en el terra. La banyera es troba normalment en la cambra de bany, sigui com una peça autònoma o en conjunció amb una dutxa.
La qualitat diferencial de la banyera respecte d'altres formes d'higiene i de relaxació és el seu caràcter privat.[3] Tot i l'escassetat i dificultat interpretativa de fonts i referències sobre la banyera al món antic, la relativa abundància de restes arqueològiques i iconografia artística, permeten especular que va ser un objecte d'ús tant al llunyà i mig orient com a la Grècia clàssica.
Un exemple arqueològic emblemàtic de la major i més antiga banyera de caràcter no privat és el "Gran Bany de Mohenjo Daro", una mena de piscina municipal, amb escales que baixaven fins a l'aigua.[4] Les banyeres individuals més antigues es daten a Babilònia cap al 1800 a.C.[5]
A Europa, les excavacions als palaus micènics revelen estades reconeixibles com 'quartos de bany', informació que concorda amb les escenes relatades als poemes homèrics, on els herois, abans de dinar, prenen un bany en una banyera mentre un servent ruixava la seva esquena amb aigua escalfada en un recipient sobre una trespeus.[6] Abans del període hel·lenístic les instal·lacions es limiten a una pila circular amb un peu elevat que només permet ablucions rituals; a partir del segle iv aC apareix el loutron, peça destinada al bany. Als gimnasos, a més de les piscines i banys públics tradicionals, s'instal·len estufes per a la sudació i banyeres d'interior a la part superior de les instal·lacions. A les riques cases hel·lenístiques de la ciutat d'Olint, totes mostren una peça amb una banyera i una paret termògena, si bé es tracta d'un cas aïllat de luxe.
En la higiene personal hi ha pocs avenços des de l'edat mitjana fins al segle xix,[7] quan apareixen a l'occident de la il·lustració models precursors de les banyeres modernes. Això no obstant, el seu ús no s'estendrà fins ben avançat aquest segle amb l'aparició de la banyera a l'anglesa i les primeres banyeres mòbils de ferro anomenades com a tals. El desenvolupament de la societat industrial, els invents i avenços en el camp de la fontaneria,[8] i la consciència despertada per descobriments medico científics com els de Pasteur en aquesta segona meitat del segle xix,[9] van convertir un objecte abans exòtic en un article de consum necessari, gairebé vital, de la civilització occidental.[10]
La banyera més famosa de l'antiguitat va ser la del savi Arquimedes. Anècdota, llegenda o realitat, la veritat és que algun tipus de recipient (fora tina, cubell o banyera) va resultar ser clau per descobrir i enunciar la 'llei' física coneguda com a principi d'Arquimedes.[12]
Explica Plini,[13] que Popea, esposa de Neró, portava en la seva comitiva cinc-centes ruques per banyar-se en la seva llet, és de suposar que també portava una banyera.[14] En aquest capítol de bellesa també podria incloure's la banyera de la reina egípcia Cleòpatra VII (amb el mateix contingut),[15] i la de Paulina Bonaparte, germana de Napoleó.[16]
Al seu testament, Pere el Gran va disposar que el seu cadàver rebés sepultura al Monestir de Santes Creus, i en una banyera de pòrfir vermell, que l'almirall Roger de Llúria va portar des de Sicília, com els seus avantpassats Enric VI i Frederic II, enterrats així mateix en banyeres romanes de pòrfir, reutilitzades com a sarcòfags.[17]
Tristament famosa seria la banyera de Jean-Paul Marat, en què l'estadista de la Revolució Francesa se submergia durant llargues hores per aplacar una malaltia de la pell, i en què va morir apunyalat per la jove Charlotte Corday.[18] Així ho descriu Alphonse de Lamartine en el llibre 44 de la seva Història dels girondins: Marat, cobert a la seva banyera per un drap brut i tacat de tinta, no tenia fora de l'aigua més que el cap, les espatlles, la cimera del bust i el braç dret.
Igualment trista i tràgica seria la banyera d'un pis del barri parisenc del Marais, on va ser trobat sense vida el músic Jim Morrison el 1971.[19]
El geni d'Alfred Hitchcock va immortalitzar cinematogràficament la banyera a la recurrent escena de Psicosi: "...després de plorar a la seva habitació, Marion entra a la cambra de bany i es despulla per fer-se una dutxa. Ja dempeus a la banyera, i amb l'aigua corrent, no sent que algú obre la porta del bany. Inesperadament, es corre la cortina i Marion només arribarà a veure l'ombra d'una dona gran que esgrimeix un gran ganivet de cuina. Marion crida, mentre la dona clava diverses vegades el ganivet al cos mullat. La dona es retira del bany i deixa Marion morta, que esquinça la cortina de la dutxa i cau sobre la vora de la banyera. La dutxa continuarà corrent i arrossegant la sang de Marion cap a l'embornal. Un primer pla mostra el seu ull mentre la càmera s'allunya girant sobre ella mateixa..." [20]
↑La reina Isabel I d'Anglaterra, per exemple, només es banyava una vegada al mes i moltes persones no ho feien en tota la vida.
↑L'escalfador de gas fou inventat el 1868 per Benjamin W. Maughan.
↑Historia de la vida privada, 1987/1999; pp. 326-329.
↑En la Barcelona industrial i burgesa del segle xix, es va posar de moda el "lloguer de banyeres a calderers per a banyar-se a casa, tant de dia com de nit. Hi havia diversos tipos de banyeres segons l'ús: banys generals, de seure, de peus, i altre sper als braços que es podien prendre amb comoditat des del llit".Guía general de Barcelona: Manuel Saurí,José Matas. 1849
