Una auca és una història pictòrica pròpia de la cultura catalana que sol representar un esdeveniment històric, una biografia, una llegenda, una institució, o altres temes. A vegades de manera humorística o satírica. Tradicionalment consisteix en 48 imatges encasellades en vinyetes, cada una de les quals va acompanyada per versos de dues línies al peu de cada vinyeta fent un rodolí.[1][2] Les seves vinyetes han de ser múltiples de quatre. A diferència dels còmics, les auques es presenten sempre en una sola pàgina,[2] tot i que la similitud artística és evident. Són una forma d'expressió de la literatura folklòrica tradicional catalana, semblant a la literatura de canya i cordill.
En general els versos es fan heptasíl·labs i de rima consonant, però a la pràctica la mètrica per fer una auca es pot relaxar (es poden fer tercets o quartets de rima assonant i amb diferent nombre de síl·labes, per exemple).[3] És recomanable evitar la rima fàcil de gerundis o infinitius.
Història
Auca arcaica del Sol i de la Lluna . És muda i enumerativa, característiques comunes de les primeres auques, fins que el segle xix comença a predominar la forma actual d'historieta.[1]
Arcaiques
L'auca era un joc d'atzar i apostes nascut al segle XVI a Florència que consistia a extreure d'una bossa boles on hi havia un nombre i una imatge, que també estaven estampats sobre un tauler, i els nombres extrets s'anaven col·locant al seu lloc damunt del tauler. Conforme avançava la partida, hi havia menys boles a la bossa i les probabilitats de predir quin nombre seria extret eren més altes.[4]
L'auca és una expressió artística catalana que es remunta almenys fins al segle xvii. L'exemplar més antic que es conserva és una auca feta per Pere Abadal a Moià vers el 1670.[1][2] Segurament el seu origen és l'antic joc de l'auca, una antiga partida d'apostes molt popular els segles xvii i xviii.[1][2] També llavors aparegueren les auques d'arts i oficis que es feien amb imatges similars a les de les tradicionals rajoles d'oficis.[2] Tant les unes com les altres han estat classificades com a arcaiques.[2]
Primitives
Ja a finals del xviii es va ampliar la temàtica de les auques: animals, jocs d'infantesa, "del món al revés", de joves baladrers, festes de l'any, soldats, processons religioses... Hom categoritza aquestes de primitives.[2] Les vinyetes comencen a numerar-se i fins i tot a portar cada una un nom (generalment en català).[2]
Cal destacar un exemplar de tombants de segle Baladrers de França, sobre la Guerra del Francès, que era bilingüe (català-francès).[2]
Boom editorial el s. XIX
Al segle xix les auques van prendre un tarannà plenament pedagògic i van enriquir les seves temàtiques: faules morals, biografies, històries o fins i tot el resum d'obres de teatre i altres espectacles.[1] Aquest fet va significar el floriment de tot un fenomen literari i editorial tant a Barcelona com a València, difonent-se fins i tot a Madrid i Castella en general amb el nom d'aleluya,[1] (era un derivat de les nombroses estampetes religioses que llavors es repartien a les esglésies, com ara els goigs).[2] Els adults les llegien als seus fills, i aquests hi jugaven.[2] Les vinyetes s'acompanyaven d'alguna frase en prosa, que amb el temps es va acabar convertint en un rodolí de dos versos, o fins i tot de tercets.[2]
Les auques es difonien a través de fulls de format gran foli que fins a mitjan segle xix s'il·lustraven amb xilografies i a partir d'aleshores també amb litografies. A les acaballes del segle s'hi imposà el fotogravat.
Segle XX
Amb el canvi de segle la producció va disminuir molt, i sovint tan sols es reproduïen les auques arcaiques i primitives per a una distribució popular, sovint amb la col·laboració dels dibuixants del moment i algunes famílies de gravadors.[2] Durant aquest segle el gènere ha estat usat de manera molt puntual, però es poden destacar obres transcendentals per llur difusió o qualitat: l'Auca del noi català, antifeixista i humà (Josep Obiols, 1937), l'Auca de les festes de l'entronització (amb motiu de l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat de 1947) o l'Auca d'en Pompeu Fabra (feta el 1969 a partir d'un concurs entre escoles d'arreu dels Països Catalans).[2] Actualment les escoles usen aquest gènere de tant en tant en llurs activitats o celebracions.
↑Rodríguez Morín, Felipe (2015). «Semblanza de Ildefonso Mompié (1785/1786-1855)»Arxivat 2022-05-18 a Wayback Machine. PDF, dins Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes - Portal Editores y Editoriales Iberoamericanos (siglos XIX-XXI) - EDI-RED (en castellà). [Consulta feta el 2-02-2021].
↑Rodolins.cat, pàgina sobre l'auca, de Ramon Cuéllar i Sorribes, última actualització del 24-10-2008. Arxivat a Wayback Machine. [Consulta feta el 2-02-2021].
Bibliografia referenciada
Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 1.147 p.; p. 75, entrada: "auca". ISBN 84-297-3521-6.
