Share to: share facebook share twitter share wa share telegram print page

 

Arquitectura otomana

Mesquita Blava a Istanbul, que mostra influència romana d'Orient[1]

L'arquitectura otomana és l'arquitectura desenvolupada durant l'Imperi Otomà, la qual va emergir a Bursa i Edirne als segles xiv i xv. Es va desenvolupar a partir de l'anterior arquitectura seljuk i va ser influïda per l'arquitectura romana d'Orient, iraniana,[2][3] com també per la Mamluk islàmica després de la conquista de Constantinoble pels turcs otomans.[4][5][6] Durant almenys 40 anys, les creacions arquitectòniques romanes d'Orient com l'església d'Hagia Sophia, serviren com a models per a moltes de les mesquites otomanes.[6][7]

L'arquitectura otomana va arribar a una gran perfecció i excel·lí en l'harmonia en la construcció entre els espais interiors i els exteriors, com també en l'articulació entre la llum i les ombres, les voltes, semivoltes i les columnes. La mesquita es va transformar d'una cambra petita i fosca amb les parets cobertes amb arabescs a un santuari d'equilibri estètic i tècnic, refinada elegància i un toc de transcendència divina.

Avui dia, es troben les restes de l'arquitectura otomana en certes parts dels seus antics territoris sota decadència.[8]

Inici del període otomà

L'establiment de l'Imperi Otomà, als anys 1300-1453, constitueix l'època otomana primerenca, quan l'art otomà anava a la recerca de noves idees. Aquest període va ser testimoni de tres tipus de mesquites: amb grades, d'un sola volta i mesquites en angle sublineal. La mesquita Hacı Özbek (1333), a İznik, va ser el primer centre important de l'art otomà, és el primer exemple d'una mesquita d'una sola cúpula.

Període de Bursa (1299–1437)

L'estil amb cúpula va sorgir a Bursa i Edirne. La Gran mesquita de Bursa va ser la primera mesquita Seljuk a convertir-se en una amb cúpula. D'aquest període són també la mesquita Fatih (1470), la mesquita Mahmutpaşa, i el palau Topkapı. Els otomans integraren les mesquites dins la comunitat i hi afegiren cuines, escoles, hospitals, banys turcs i tombes.

Període clàssic (1437–1703)

Aquest període clàssic està molt associat amb les obres de Mimar Sinan.[9][10] En aquest període l'arquitectura es va unificar i harmonitzar.[9] Es va donar més llum als temples i més volum als finestrals.

Durant el període clàssic, els plànols de les mesquites van canviar per a incloure-hi els patis interns i externs.

Exemples d'arquitectura otomana del període clàssic fora de Turquia es poden veure als Balcans, Hongria, Egipte, Tunísia i Algèria, on es van construir mesquites, ponts, fonts i escoles.

Període de la modernització

Durant el regnat d'Ahmed III (1703–1730) i sota el gran visir İbrahim Paşa, hi va haver un període de pau. Per les seves relacions amb França, l'arquitectura otomana tingué influència del barroc i del rococó.[11][12] Exemples de l'arquitectura d'aquest període són a l'hospital i mesquita de Divriği, Sivas Çifteminare, Konya i el museu İnce Minare. Es va construir el palau Ishak Pasha (1685–1784).

Període de les tulipes (1703–1757)

Les classes altes otomanes van freqüentar més els espais oberts i van ser popular les fonts i les residències com Aynalıkavak Kasrı. Mahmud I va regnar entre 1730 i 1754 i en aquest període es van construir ja mesquites d'estil barroc.

Període barroc (1757–1808)

Els exemples principals en són la mesquita Nur-u Osmaniye, mesquita Laleli, tomba Fatih, Laleli Çukurçeşme, Birgi Çakırağa, barracons militars de Taksim i Selimiye. Mimar Tahir és l'arquitecte important d'aquell moment. La tomba de Jesucrist, dins l'església de Sant Sepulcre a Jerusalem, va ser refeta en estil barroc otomà l'any 1810.

Període imperi (1808–1876)

Són exemples d'aquest estil occidentalitzant els Nusretiye, Ortaköy, la tomba del Soldà Mahmut, Galata, palau Dolmabahçe, palau Çırağan, palau Beylerbeyi, Sadullah Pasha Yalı, i els barracons militars de Kuleli.

Darrer període (1876–1922): el renaixement de l'arquitectura nacional

És el període final de l'arquitectura otomana, en particular després de l'arribada al poder dels Joves Turcs: 1908–1909.[13] Es van considerar foranes les influències del barroc i l'art neoclàssic i es va fomentar el patriotisme turc també en l'arquitectura.[13] Es va iniciar l'ús de nous materials, com el formigó armat, l'acer i sovint els sostres de vidre. Es van usar tècniques vistes com autènticament "otomanes", com els arcs en punta i d'altres.

Un dels primers exemples d'aquest estil és l'Oficina de Correus d'Istanbul a Sirkeci, acabada el 1909 i dissenyada per Vedat Tek (també conegut com a Vedat Bey).[13]

A Ankara, l'edifici del Museu de la Guerra d'Independència va ser el primer lloc de l'Assemblea Nacional Turca el 1920, va ser construït el 1917 per Ismail Hasif Bey com a seu dels Joves Turcs.[13]

  • Estació de tren Karaağaç a Edirne
    Estació de tren Karaağaç a Edirne
  • Ex-presó de Sultanahmet (avui hotel)
    Ex-presó de Sultanahmet (avui hotel)
  • Mesquita de Pertevniyal Valide sultan
    Mesquita de Pertevniyal Valide sultan

Referències

  1. ↑ Judith., Herrin,. Bizancio : el imperio que hizo posible la Europa moderna. Barcelona: Debate, 2009. ISBN 9788483068144. 
  2. ↑ Seljuk architecture, Illustrated Dictionary of Historic Architecture, ed. Cyril M. Harris, (Dover Publications, 1977), 485.
  3. ↑ Architecture(Muhammadan), H. Saladin, Encyclopaedia of Religion and Ethics, Vol.1, Ed. James Hastings and John Alexander, (Charles Scribner's son, 1908), 753.
  4. ↑ Necipoğlu, Gülru. Muqarnas: An Annual on Islamic Art and Architecture. Volume 12. Leiden : E.J. Brill, 1995, p. 60. ISBN 978-90-04-10314-6. OCLC 33228759 [Consulta: 20 agost 2007]. 
  5. ↑ Behrens-Abouseif, Doris. Islamic Architecture in Cairo: An Introduction. Leiden ; Nova York : E.J. Brill,, 1989, p. 29. ISBN 90-04-08677-3 [Consulta: 20 agost 2007]. 
  6. ↑ 6,0 6,1 Rice, John Gordon «The Europeans: A Geography of People, Culture, and Environment». The Professional geographer. Guilford Press, 57, 4, 2005. ISSN: 0033-0124 [Consulta: 20 agost 2007].
  7. ↑ Grabar, Oleg. Muqarnas: An Annual on Islamic Art and Architecture. Volume 3. Leiden : E.J. Brill,, 1985. ISBN 90-04-07611-5 [Consulta: 20 agost 2007]. 
  8. ↑ Çevikalp, Mesut «Historian Kiel spends half century tracing history of Ottoman art». Today's Zaman, 27-08-2008 [Consulta: 17 setembre 2008]. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2008-09-12. [Consulta: 23 abril 2015].
  9. ↑ 9,0 9,1 Goodwin, Godfrey. Sinan: Ottoman Architecture & its Values Today. Londres: Saqi Books, 1993. ISBN 0-86356-172-1. 
  10. ↑ Stratton, Arthur. Sinan. Nova York: Charles Scribner's Sons, 1972. ISBN 0-684-12582-X. 
  11. ↑ Hoag, John D. Islamic architecture. Londres: Faber, 1975. ISBN 0-571-14868-9. 
  12. ↑ Aslanapa, Oktay. Turkish art and architecture. Londres: Faber, 1971. ISBN 0-571-08781-7. 
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 Bozdogan, Sibel. Modernism and Nation Building: Turkish Architectural Culture in the Early Republic. Seattle and London: University of Washington Press, 2001. ISBN 0-295-98152-0. 
  • Goodwin G., "A History of Ottoman Architecture"; Thames & Hudson Ltd., London, reprinted 2003; ISBN 0-500-27429-0.
  • Dŏgan K., "Ottoman Architecture"; Antique Collectors' Club. ISBN 978-1-85149-604-4.
  • A Guide to Ottoman Bulgaria" by Dimana Trankova, Anthony Georgieff and Professor Hristo Matanov; published by Vagabond Media, Sofia, 2011 [1] Arxivat 2011-11-15 a Wayback Machine..

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arquitectura otomana
Kembali kehalaman sebelumnya