Esquema de l'òrbita d'un cos al voltant de la Terra, on s'observa l'apogeu i el perigeu.
L'apogeu és el punt de l'òrbitael·líptica d'un objecte (natural o artificial) al voltant de la Terra, en què aquest es troba a la màxima distància d'aquesta.
Terminologia
Sovint es veuen les paraules "pericentre" i "apocenter", tot i que en l'ús tècnic es prefereix la periapsi / l'apapàsia.
Per a situacions genèriques en què no s’especifica el primari, s’utilitzen els termes pericèntric i apocenter per anomenar els punts extrems d’òrbites (vegeu taula, figura superior); la periapsi i l'apapàsia (o apapsis) són alternatives equivalents, però aquests termes, freqüentment, també es refereixen a distàncies (és a dir, a les distàncies més petites i més grans entre l'òrbita i el seu cos hoste (vegeu la segona figura)).
Per a un cos que orbita al Sol, el punt de menor distància és el periheli, i el punt de distància més gran és l'afelió;[1] quan es discuteix òrbites al voltant d'altres estrelles els termes es converteixen en periastró i apastró.
Quan es parla d'un satèl·lit de la Terra, incloent-hi la Lluna, el punt de menor distància és el perigeu i de la major distància, l'apogeu, (del grec antic: Γῆ (Gē), "terra" o "terra").
No hi ha satèl·lits naturals de la Lluna. Per a objectes creats per l’home en òrbita lunar, el punt de distància mínima es pot anomenar pericintó i la distància més gran l'apocintó; de vegades s'utilitza perilluna i apolluna.[2]
Etimologia
Johannes Kepler va escriure les paraules perihelió i afelió[3] per descriure els moviments orbitals dels planetes al voltant del Sol. Les paraules es formen a partir dels prefixos peri- (grec: περί, a prop) i apo- (grec: ἀπό, lluny de), aplicats a la paraula grega per al sol, (ἥλιος, o hēlíou).[4]
S'utilitzen diversos termes relacionats amb altres objectes celestes. Els sufixos -gee, -helion, -astron i -galacticon s’utilitzen freqüentment en la literatura astronòmica quan es refereixen a la Terra, el Sol, les estrelles i el centre galàctic respectivament. El sufix -jove s'utilitza ocasionalment per a Júpiter, però -saturnium ha estat molt rarament utilitzat en els darrers 50 anys per a Saturn. La forma -gee també s'utilitza com a aproximació genèrica més propera al terme "qualsevol planeta", en lloc d'aplicar-la només a la Terra.
Durant el programa Apollo, es van utilitzar els termes pericintió i apocintió quan es van referir a orbitar la Lluna; fan referència a Cynthia, un nom alternatiu per a la deessa grega Artemis.[5] Pel que fa als forats negres, els termes perimelasma i apomelasma (d’arrel grega) van ser utilitzats pel físic i autor de ciència-ficció Geoffrey A. Landis en un relat de 1998;[6] que va ocórrer abans que el perinigricó i l'aponigricó (del llatí) van aparèixer a la literatura científica el 2002,[7] i abans del peribotró (del grec bothros, que significa forat o fossa) el 2015.[8]
Resum de terminologia
Els sufixos que es mostren a continuació es poden afegir als prefixos peri- o apo per formar noms únics d'àbsides per als òrgans de òrbita del sistema host / (primari) indicat. Tanmateix, només els sistemes Terra i Sol són els sufixos únics usats habitualment. Típicament, per a altres sistemes host, s'utilitza el sufix genèric, -apsis.[9]
Objectes host al sistema solar amb àbsides identificades / amb nom
↑Since the Sun, Ἥλιος in Greek, begins with a vowel (H is considered a vowel in Greek), the final o in "apo" is omitted from the prefix. =The pronunciation "Ap-helion" is given in many dictionaries [1]Arxivat 2015-12-22 a Wayback Machine., pronouncing the "p" and "h" in separate syllables. However, the pronunciation /əˈfiːliən/[2] is also common (e.g.,McGraw Hill Dictionary of Scientific and Technical Terms, 5th edition, 1994, p. 114), since in late Greek, 'p' from ἀπό followed by the 'h' from ἥλιος becomes phi; thus, the Greek word is αφήλιον. (see, for example, Walker, John, A Key to the Classical Pronunciation of Greek, Latin, and Scripture Proper Names, Townsend Young 1859 [3][Enllaç no actiu], page 26.) Many [4] dictionaries give both pronunciations
↑Klein, Ernest, A Comprehensive Etymological Dictionary of the English Language, Elsevier, Amsterdam, 1965. (Archived version)
↑Since the Sun, Ἥλιος in Greek, begins with a vowel, H is the long e vowel in Greek, the final o in "apo" is omitted from the prefix. The pronunciation "Ap-helion" is given in many dictionaries [5]Arxivat 2015-12-22 a Wayback Machine., pronouncing the "p" and "h" in separate syllables. However, the pronunciation /əˈfiːliən/[6] is also common (e.g.,McGraw Hill Dictionary of Scientific and Technical Terms, 5th edition, 1994, p. 114), since in late Greek, 'p' from ἀπό followed by the 'h' from ἥλιος becomes phi; thus, the Greek word is αφήλιον. (see, for example, Walker, John, A Key to the Classical Pronunciation of Greek, Latin, and Scripture Proper Names, Townsend Young 1859 [7][Enllaç no actiu], page 26.) Many [8] dictionaries give both pronunciations
.svg&lang=ca)